És el moment. Plegar mai és fàcil. Hem de partir d’aquesta base. Aquest tipus de decisions sempre costen de prendre i assumir. És equiparable a quan un futbolista penja les botes. Però a la vida tot té un punt final. Sempre havia pensat que quan arribés als 60 anys seria el moment idoni per dir prou, però ho he avançat un any. Si ho he fet és perquè crec que les jugadores necessiten un canvi a la banqueta. La filosofia i la línia de creixement del femení en els últims anys requeria ara un revulsiu, i més després de dos anys sense guanyar la lliga. Serà bo per a l’equip, per no caure en l’autocomplaença i continuar aspirant a més. Són ja onze anys i tocava fer un pas al costat.

Feia temps que em rondava la idea pel cap i després de parlar amb el president i l’Albert Soler vam creure convenient que ara era un bon moment.

Per convèncer la gent que s’estan fent bé les coses calen títols. Això és així. És la crueltat del futbol. Els que manen necessiten títols, l’afició necessita títols i les jugadores necessiten títols. Elles les primeres.

És evident. Tothom vol marxar amb una lliga.

A veure. L’objectiu és guanyar-la. És clar. Aquí al Barça l’objectiu sempre és guanyar. Som un club gran. Però jo ja he guanyat. Només veure el creixement que hem tingut en els últims anys, ja he guanyat. Aquest any l’Atlético ha estat millor que nosaltres i l’any passat, l’Athletic va fer una temporada poc normal, però se’ls ha de felicitar. Hem fet números de campiones, però no hem guanyat la lliga. Aquest ha estat el nostre error. Però si mires tot el que hem aconseguit en els últims onze anys, un marxa satisfet. Hem guanyat en excel·lència futbolística, hem guanyat en metodologia i en prestacions, hem guanyat en instal·lacions, hem guanyat en cobertura mediàtica, hem guanyat en tot.

Estem en el camí adequat. Aquest any s’han assolit unes semifinals per primer cop en la història, però hem de ser conscients que a Europa hi ha clubs que encara ens treuen bastanta distància.

Sí. Actualment només hi ha un equip que sàpiga com jugar a l’Olympique i és el PSG. Es coneixen bé de la lliga francesa.

Sí. I el Lió és un bon mirall on emmirallar-se. És un equip fet amb paciència, a diferència del PSG. Fa anys que van creure en un projecte i a còpia de treballar i treballar han arribat a dalt de tot. Són les millors d’Europa, tenen 24 o 25 jugadores top, però cal mirar d’on venien. És un equip cuit a foc lent.

És el perill del futbol. La Champions és un caramel, però de vegades pot ser un caramel enverinat. Centrar-te massa en Europa et pot despistar en la lliga i això li ha passat al PSG. Segurament també a nosaltres en moments puntuals. Hem perdut el títol, però ser segones era una obligació de mínims perquè et garanteix jugar a Europa el curs següent i ara mateix per a nosaltres continuar jugant la Champions és bàsic. Un any sense jugar a Europa seria un tret al peu per al nostre projecte. Per créixer has de jugar la Champions. Per quota mediàtica, per creixement de les jugadores... Ho condiciona tot.

Home, omplir el Miniestadi crec que és sinònim d’enganxar.

A la gent l’enganxen els resultats, i repeteixo, la nostra errada ha estat no guanyar les dues últimes lligues. Però cada vegada veig més interès per la nostra feina. Les jugadores han deixat de ser anònimes. Aquesta temporada s’han televisat molts partits i això ajuda moltíssim. És clar que no és el mateix veure Messi i Cristiano que Alexia i Jenni, però crec que estem en el camí correcte.

Sí. No tothom ho pot dir [riu].

Ell i Johan. Jo sempre he tingut devoció per Johan. Em quedaria amb aquests dos noms.

Així és. Ho vaig posar en un informe. Ho he explicat diverses vegades. Vaig tenir l’oportunitat de veure de prop molts entrenaments de Maradona. Feia coses encara més increïbles que durant els partits, i aquell nen de només 12 anys em recordava a ell per tot el que feia, però sobretot per la manera de conduir la pilota i portar-la cosida al peu. Leo no aixecava ni dos pams de terra, agafava la pilota i era impossible treure-li. Vaja, com ara.

Sí. Ara es casarà i tot [riu]. És cert que s’ha fet gran, però el miro i encara hi veig aquell nano,el Leo. Conserva aquella humilitat i aquella senzillesa i aquella timidesa. I el més important, conserva l’estat de felicitat permanent quan té una pilota als peus. A un nen li dones una pilota i és feliç. En el futbol actual, quan ets professional, costa més ser-ho perquè hi ha molts interessos i pressió, però ell només pensa en la piloteta. Juga i es diverteix. I punt.

No recordo estar més de dos dies sense una pilota a prop. Al cotxe sempre en porto una, per si de cas.

El futbol no m’avorrirà mai. A la vora sempre una pilota i una bicicleta.

Veure futbol. Ara, des de la graderia.

Bàsicament serà una figura més encaminada a la coordinació. Hauré de controlar les necessitats que tingui el club quant a esport femení en general, ja sigui futbol, patinatge, bàsquet, hoquei sobre herba, voleibol, atletisme... Cada esport té unes necessitats i em pertocarà anar detectant-les per tal de continuar creixent. Des del club es vol potenciar el creixement individual de cada esport, i la meva feina serà observar, detectar i transmetre. Tindré contacte amb els entrenadors, estaré a sobre de totes les tutories, estaré a sobre de les esportistes...

Difícil. Més que amb una imatge, em quedo amb totes les històries que hi han al darrere i amb tota la quantitat de canalla que he tingut l’oportunitat d’entrenar. Pocs han arribat a ser cracs. La majoria de nens no hi arriben, però formar part de les seves vides és un tresor. Poder ensenyar i transmetre la meva passió pel futbol, primer al futbol de base del Barça i després al femení, em fa feliç. Em quedo amb això.

La vida. Una escola. Tot.

Tots el trobem a faltar. Tanco els ulls i el veig allà a la gespa amb en Charly, el Tonny i l’Ángel Vilda. Sempre havíem tingut bona relació.

En Johan admirava moltíssim com havíem crescut com a equip des dels inicis. Allà a Holanda l’esport femení en general té més notorietat. Ell sempre em deia que era increïble el salt qualitatiu que fèiem any rere any. També m’ho diuen ara encara en Charly i en Fusté quan sopem un dia a la setmana. O fins i tot l’Andrés i en Leo elogien la feina que hem anat fent des de fa anys. Del que érem al que som ara.

No. I mira que n’he fet publicitat [riu].

No em consta [riu].

Gràcies [riu]. No m’ho explico la veritat. De petit estiuejava a Sant Pol de Mar, després tota la vida he anat a passar els estius a Segur de Calafell. També a Salardú i algun cap de setmana a Sant Sebastià. I a l’hivern a Sant Pau de Segúries, a prop de Camprodon. Mira si em podrien associar a llocs de Catalunya i d’arreu..., però a Cardedeu... Com a màxim hi dec haver anat a sopar. No hi trobo explicació. Molta gent pensa que soc nascut a Cardedeu, però en realitat soc nascut a Sarrià. A la Clínica Corachan. Però vaja, Cardedeu encara és prou bonic. La plaça la poden fer igualment[riu].