“Tinc preparats ja dos talls de la primera part perquè els vegi. Els hi ensenyaré perquè em digui què ha fet malament, perquè he explicat aquesta situació diverses vegades. Si l’arribo a agafar a la banda en la primera meitat, me’l menjo!” Recuperant les paraules de Luis Enrique del dia del debut de Carles Aleñá amb el primer equip del Barça, un podria arribar a pensar que el mataroní no va tenir precisament el debut somiat. Aquelles paraules, però, s’han de llegir entre línies. Simple toc d’atenció del mestre a l’alumne, conscient que l’elogi debilita. Metodologia Johan. Que ho preguntin al mateix Pep, quan va debutar un 1 de maig del 89, amb només 18 anys, en un amistós contra el Banyoles i Cruyff li va dir: “Has jugat més lent que la meva àvia!” Missatge útil amb una clara intenció de frenar un possible excés d’eufòria; paraules per tornar a la realitat i per tornar a tocar de peus a terra. Perquè arribar al primer equip no s’ha d’entendre com la culminació d’un camí, sinó com l’inici de tot.

Però missatges al marge, resulta evident que aquest ha estat l’any somiat d’Aleñá. Debut, gol, ascens i renovació. Tot en un. Quan aquesta temporada passada, en la segona jornada de lliga de la segona B, Aleñá va visitar el José Rico Pérez amb el Barça B (1-3), poc imaginava que tres mesos després tornaria al mateix escenari per debutar oficialment amb el primer equip del Barça, i que ho faria, a més, amb gol. Debut amb premi en la copa del Rei contra l’Hèrcules el 30 de novembre (1-1), com havien fet anys enrere Xavi i Jofre (1998), Dongou (2013) i Munir (2014). “Ha estat el debut somiat. Havia esperat molt per a aquest dia. És un dels dies més feliços de la meva vida”, explicava el mateix Aleñá minuts després de la seva estrena amb gol contra l’Hèrcules. Però aquell dia tan esperat va ser un petit tast d’una temporada amb grans dies per recordar. Difícil quedar-se amb un de sol. Carles Aleñá té marcat en vermell en el calendari el seu debut en la copa i té emmarcat també el seu debut oficial a primera divisió. Molt present té aquells 3 minuts finals contra el Granada a Los Cármenes d’aquell 2 d’abril (1-4), en què Luis Enrique li va donar l’oportunitat després de fer-lo entrar per Rakitic. Abril dolç, amb debut en la lliga i continuïtat contra el Sevilla (3-0) i l’Osasuna (7-1).

Any irrepetible en l’aspecte individual i també en el col·lectiu, amb premi final en forma d’ascens a segona A amb el filial. “Estic molt content i molt feliç. Hem demostrat que aquest equip és una passada. Després de la garrotada contra la Cultural ens hem sabut sobreposar. Jugar a segona és un premi, per rivals, per categoria i per la possibilitat de fer més natural el salt al primer equip. Ofertes? Cadascú deu tenir les seves i és cadascú qui ha de decidir el seu futur”, explicava el mateix Aleñá diumenge, minuts després de consumar-se l’ascens. Ell ja ha decidit. Tria Barça. Tres dies després de pujar de categoria, renovació fins al 2020. El futur és seu.