A Leo Messi tant li és si un partit és amistós o si es tracta d’una gran final. Ell sempre el voldrà jugar i guanyar. I aquest caràcter famèlic, unit a la seva inigualable qualitat per jugar a futbol, és el que explica els seus números extraterrestres en totes les competicions que ha disputat. Per això no és d’estranyar que l’argentí també sigui la més gran llegenda de la supercopa d’Espanya, possiblement el títol oficial de menys valor, de la qual és el màxim golejador, amb 12 dianes en 15 partits, a part de ser l’únic que ha marcat en sis edicions diferents.

I, és clar, si al component de ser un trofeu oficial s’afegeix l’ingredient del Real Madrid com a rival, llavors el rendiment de Messi s’amplifica fins a deixar unes actuacions per al record col·lectiu. I és que l’argentí ha marcat en els quatre partits que ha jugat contra el Madrid corresponents a la supercopa d’Espanya, duels en què ha fet cinc dianes. La seva estrena va arribar en l’edició de la temporada 11/12, en plena tensió entre el Barça de Guardiola i el Madrid de Mourinho, ja que pocs mesos abans s’havia viscut la tensa final de copa de Mestalla i les inoblidables semifinals de la Champions. L’ambient del Bernabéu en l’anada, doncs, era d’allò més calent, i la resposta de Messi va ser una nova exhibició, arrodonida amb un golàs, en què va aprofitar un desajust dels blancs per deixar estabornit Pepe i superar Casillas. El 2-2 final feia presagiar una tornada d’alt voltatge, i així va ser. I és que aquell Barça-Madrid ja forma part de la història dels clàssics i, com no podia ser d’una altra manera, el millor jugador aquella nit va ser Messi. Primer, per una assistència màgica a Iniesta en l’1-0. Després, per un gran gol, el 2-1, en què va picar la pilota per damunt de Casillas i després el va celebrar besant l’escut. I, finalment, i amb la final camí de la pròrroga, per marcar el 3-2 definitiu amb una volea farcida de classe i de rauxa que va fer embogir el Camp Nou. Tot plegat va acabar amb la famosa picabaralla en què Mourinho va ficar el dit a l’ull a Tito Vilanova.

El Madrid es trauria l’espina d’aquella desfeta l’any següent, en què es va imposar al Barça, i això que Messi va tornar a sobresortir en els dos partits. En l’anada, que en aquesta ocasió es va disputar al Camp Nou, l’astre va ser el líder de l’exhibició del Barça, que, tot i vèncer el Madrid per la mínima (3-2), va passar per sobre dels blancs. Messi, òbviament, va marcar el seu gol, en superar Casillas des del punt de penal. Les bones sensacions del Barça es van esvair en els 20 primers minuts del partit de tornada, en què el Madrid va aprofitar el mal inici blaugrana per avançar-se 2-0. Tot i així, Messi es va inventar un llançament de falta estratosfèric per tornar a posar en la final el Barça, que, malgrat això, ja no va ser capaç de marcar cap gol més.