Ferm candidat a guanyar el seu cinquè trofeu Pichichi, ben posicionat en la lluita per a la Bota d’Or i líder indiscutible d’un Barça que torna a aspirar al triplet, ara amb Valverde. El present somriu a Leo Messi. En tots els àmbits. Al naixement del seu tercer fill ara fa deu dies, hi va sumar diumenge un altre gol. Dos dimecres contra el Chelsea en la Champions i premi de nou contra l’equip de Ziganda en la lliga. Amb aquest últim gol contra els bascos, ja són nou temporades consecutives marcant almenys 25 gols en la lliga. Paraules majors. Qui ho hauria dit quan va arribar a Barcelona amb tan sols 13 anys, procedent de Newell’s Old Boys... Ara, amb 30, Messi viu la seva maduresa futbolística. Ho ha guanyat absolutament tot amb el Barça i s’ha consagrat com el millor futbolista de tots els temps. Guanyar un mundial amb l’Argentina és l’únic que li queda. L’espera Rússia. D’això, dels seus orígens a Barcelona, de la seva evolució com a futbolista, del dia de la retirada i de moltes altres coses n’ha parlat en una extensa entrevista concedida al programa La Cornisa, de América TV.

Enrere queden ara aquells inicis difícils a Barcelona, lluny de la seva Rosario natal. Aquell nen introvertit s’ha fet gran. Però Messi no oblida. Mira enrere i veu aquell Leo. “El fet de venir no em va costar gaire. Els meus germans eren més grans i tenien la seva vida a l’Argentina, i podien tornar. La meva germana, per exemple, es va quedar amb la meva mare, perquè no s’adaptava. Jo em vaig quedar sol amb el meu pare. Ell em va preguntar si jo també volia tornar, però jo li vaig dir que em volia quedar, perquè veia que la possibilitat era real. Em vaig adaptar ràpid a Barcelona.” “M’injectava jo solet les hormones quan era petit, un cop cada nit. Cada dia em tocava una cama. Vaig començar amb 11 anys, més o menys. No m’impressionava. Al principi m’ho feien els meus pares, després en vaig aprendre. Era com un llapis, petit. No em feia mal i ho feia amb normalitat”, recorda. Messi parla obertament del tractament amb les hormones de creixement i també de la importància dels bons hàbits alimentaris en el seu alt rendiment com a futbolista. “He menjat malament durant molts anys... Amb 22 o 23 anys no t’assabentes de res, ni hi penses. Menjava xocolata, alfajores, bevia gasosa… Ara menjo bé: peix, carn, amanida, verdura… De tot, però ordenat. De tant en tant prenc una copa de vi. Sempre hi ha un moment per fer-ho.” Lluny queden també ara aquelles impactants imatges d’un Messi vomitant al mig del terreny de joc.

Importants han estat els seus nous hàbits alimentaris i transcendental ha estat poder experimentar la paternitat. Lògicament, a banda de en l’àmbit personal, ser pare també l’ha influenciat com a esportista. Ara la seva mirada és des d’un altre prisma. “L’arribada del meu primer fill em va fer obrir la ment i ara em prenc les coses d’una altra manera. El futbol està ple de sorpreses i no sempre es pot guanyar. Vaig aprendre a conviure amb això. Òbviament, no m’agrada perdre, ni m’agrada empatar. Però m’ho prenc tot d’una altra manera. Hi ha coses més importants que un partit…”

En l’entrevista, Messi parla de passat i parla de present. També de futur. El present és el seu moment dolç al Barça i el futur és Rússia. Sobre l’evolució del seu joc, Leo explica que amb els anys ha après a tenir una mirada més col·lectiva. Ho corroboren les seves 12 assistències de gol en la lliga (el màxim assistent de l’equip): “Òbviament, creixes i aprens. Abans agafava la pilota i intentava fer la meva jugada. Ara en canvi intento fer jugar més l’equip. Prefereixo que la pilota passi per mi i no ser tan definidor. No soc tan egoista a prop de l’àrea. Intento moure més l’equip des d’una altra posició.” Amb tot, Messi continua sent gol. La seva última diana contra l’Athletic va significar el número 500 des que va heretar el dorsal 10 de Ronaldinho. Guanyar la que significaria ja la seva novena lliga amb el Barça és el seu gran objectiu de la temporada. La copa, la cirereta, i la Champions, el somni. Els seus trenta títols amb la samarreta blaugrana contrasten amb els dos que ha guanyat només amb l’albiceleste. Guanyar un mundial és el seu gran repte. Ho va tenir a tocar el 2014. Aquest estiu té una nova oportunitat, segurament l’última: “Poder ser en la final, poder aixecar la copa és el que desitjo. Cada dia es fa més fort el meu desig. He vist les ganes de la gent de tot el món que sigui un bon mundial per a mi. En qualsevol part del món es desitja que l’Argentina sigui campiona i que guanyem aquest títol. Però també hi ha hagut crítiques en el passat quan hem perdut. Jo soc el primer que sé quan jugo malament. He plorat diverses vegades, perquè creia que ho mereixíem”, explica en referència a la final perduda contra Alemanya en el mundial del Brasil i també a les dues finals perdudes de la copa Amèrica.

Resulta difícil imaginar-se un Barça o una selecció argentina sense Messi. El futbol plorarà el dia que el 10 pengi les botes. A Leo se li fa un nus a la gola quan sent la paraula retirada. Però fins i tot el millor futbolista del món està sotmès a les lleis del temps: “No m’ho imagino. Tots diuen que és molt difícil plegar. Ha de ser-ho. Tampoc sé on viurem, si a Barcelona o a Rosario. Són coses en què ara tot just comencem a pensar. El que sí que tinc clar és que en un futur m’agradaria viure tot el que avui no puc fer per la meva professió.”