Encara no fa ni deu dies que Messi es va trencar el radi del braç dret, una escena que va gelar un Camp Nou incapaç d’assimilar el fet d’haver-se d’enfrontar amb l’Inter i, sobretot, amb el Real Madrid, sense el far de l’equip, i més després de veure com el Barça es desdibuixava en el segon temps del duel contra el Sevilla, la viva imatge de la desesperació. Llavors, el missatge va ser clar. Havia arribat l’hora que l’equip, col·lectivament, demostrés que podia guanyar grans partits sense Messi, el jugador que tantes i tantes vegades els havia tret les castanyes del foc. I així va passar contra l’Inter, en què el Barça més coral dels darrers anys va superar amb nota la prova de foc. En aquella nit de lloança grupal, però, com ja es va començar a intuir en el duel contra el Sevilla, va destacar per damunt de la resta Luis Suárez, amb la seva habitual actitud guerrera, una esma que va transmetre als companys. I és que els grans equips ho són per molts motius, però sobretot perquè tenen jugadors especials, d’aquells que marquen la diferència, i en absència de Messi algú havia d’assumir el lideratge si es volia passar per sobre del Madrid. I el primer a aixecar el braç per agafar les regnes va ser Suárez, un jugador que tant a l’Ajax com al Liverpool i a la selecció de l’Uruguai ha demostrat que és capaç d’assumir el lideratge, tant per la seva qualitat futbolística com pel seu caràcter indomable, però que és conscient que ha de baixar un esglaó quan juga al costat del seu amic Messi, més capacitat que ell.

Sense el 10 i en tot un clàssic, però, algú havia d’agafar el relleu, i aquest home va ser Suárez, que des del xiulet inicial i fins al final va fer tota una exhibició de lideratge, una actitud a la qual va afegir aptitud fent allò que millor sap fer, marcar gols, i de totes les formes i colors. En el primer temps, l’uruguaià va ser clau en l’1-0, arrossegant els centrals al primer pal, tot i saber que allà mai rebria la pilota, per facilitar l’assistència d’Alba a Coutinho. Després, ell va provocar el penal de Varane i, com ja va fer contra el Sevilla, el va executar a la perfecció i va certificar que els llançaments des dels onze metres són una de les seves especialitats. El gol, a part de començar a perforar els ànims del Madrid, també va servir perquè Suárez l’hi pogués dedicar a Lauti, el seu tercer fill, nascut feia molt poc, i perquè augmentés la seva confiança de cara al festival del segon temps. I és que el tall de l’asado del 9 va arribar després de la represa, i quan el Barça, tocat per la reacció del Madrid, més necessitava l’aparició d’un líder. Va ser llavors quan va emergir la figura de Suárez. Primer, atemorint els blancs amb una rematada al pal, i després, fent el 3-1 amb un cop de cap només a l’abast dels grans depredadors. “Després de fer el tercer, hem sabut aprofitar els espais que han deixat per tancar el resultat”, va recordar després l’uruguaià. I és que aquell gol va desactivar el Madrid, que tot seguit va veure com Suárez culminava una excel·lent recuperació de Sergi Roberto en el 4-1, un gol preciós i farcit de confiança que potser fa només una setmana el mateix charrúa hauria errat. Era el hat-trick de Suárez i el seu novè gol contra el Madrid en nou clàssics de lliga. Ja en plena festassa, l’uruguaià va estar a punt de marcar el 6-1, en una rematada que Courtois va poder desviar.