Barça

El bressol d’Umtiti

Retorn. El central torna a Lió amb el Ménival, club que el va impulsar i sempre disposat a obrir-li les portes del barri que el va forjar com a persona

Sovint la distància que separa el centre d’una ciutat de la perifèria amaga un abisme. Uns quants quilòmetres són suficients per dibuixar dues realitats. I mentre Samuel Umtiti (Yaoundé, Camerun, 1993) torna a Lió envoltat de focus, més enllà de la seva improbable participació aquest vespre, Ménival observa des de la distància. Han passat quasi tres anys des que Sam va trepitjar per última vegada aquell terreny de joc, abans de terra, ara de gespa artificial, i mentre que companys seus com Nabil Fekir o Corentin Tolisso, també forjats als voltants de Lió, van compartir amb les seves arrels el seu èxit com a campions del món a Rússia l’estiu passat, Umtiti no ha tornat al club. “Però ell sap que ho pot fer quan vulgui. Nosaltres no tenim la necessitat de fer-lo venir, ell ha de ser lliure per escollir el moment”, afirma el president del Ménival FC, Djoudi Boumaza.

Tot i haver-se separat els seus camins, tot i viure en dimensions paral·leles, queda l’orgull d’haver estat els primers, d’una infantesa que quedarà per sempre a l’altra banda del Roine. Venint del nucli antic de Lió a través de l’Autoroute du Soleil, travessant el riu i una sèrie de túnels, es desplega una ciutat diferent. D’arquitectura també quadriculada, però més dispersa. Els edificis senyorials del centre, ben atapeïts sobre el curs del riu, obren camí a blocs de pisos convencionals, a una realitat no sempre plàcida, però on bull el secret de l’èxit del futbol francès. On la convivència intenta fer-se camí per sobre de les dificultats i on el talent no té més color que el verd d’un terreny de joc.

“A Ménival hi ha moltes famílies amb dificultats financeres, però s’hi viu tranquil, en pau”, observa Regis Molouba, veí del barri i actor dels primers anys de formació d’Umtiti, quan Sam era un més dels 250 nens que avui integren el club del barri de Ménival, una institució multicultural, on “el 60% dels jugadors són originaris d’altres països: marroquins, algerians, senegalesos, malians, espanyols, portuguesos..., tots francesos a la fi”, assenyala Boumaza, i on el futbol no sempre és la porta final. “Aquí s’intenta donar als nois la possibilitat de trobar el seu camí, sigui quin sigui, d’aquí han sortit arquitectes, metges... Hi ha el camp de futbol, però també una aula cada tarda perquè puguin fer els deures de l’escola”, continua Molouba. “I de fet, no ens agrada que sistemàticament hi hagi jugadors que vagin a l’Olympique de Lió abans de temps, perquè genera unes expectatives que no sempre es poden correspondre”, assegura Boumaza, mentre sosté una làmina d’un retrat d’Umtiti, obra d’un dels nois del club. “En el cas d’en Samuel, però, tots vam coincidir que havia de fitxar per l’Olympique de Lió”, reconeixen tots dos.

Tot i viure durant uns mesos al costat de l’estadi de Gerland quan va desembarcar des del Camerun, Umtiti no va trigar a assentar-se amb els seus germans i la seva mare, que treballava en el torn de nit com a infermera, al carrer Joliot Curie, adjacent al club. “A vegades el venia a buscar el seu germà Yannick, més gran que ell, però en general es movia sol, ho tenia tot a un carrer: l’escola, el club i casa seva”, assenyala el president del Ménival, que no va trigar a descobrir en l’ara central del Barça un futbolista diferent. “Ha reunit tots els requisits necessaris: condicions, una mica de sort i sobretot una mentalitat especial”, afirma Regis Molouba, que va fer d’interlocutor entre el Lió i la família per cristal·litzar la seva arribada a l’acadèmia de l’Olympique de Lió quan només tenia nou anys. Només va estar tres anys al Ménival i la federació francesa (FFF) va establir més tard un mínim de quatre anys per poder cobrar drets de formació per aquell noi aleshores tímid.

“Parlava molt poc, però al camp la veritat és que tenia una gran autoritat en el joc”, continua Boumaza. I sobretot un caràcter diferencial que l’ha acabat convertint en un futbolista capaç de sostenir la pressió del Camp Nou o de la final d’un mundial. “Hi va haver una època, quan ell tenia vuit anys –rememora Molouba–, que me’ls enduia a ell i a dos més a córrer pel parc. Tres hores, per guanyar resistència. Era dur per a algú de la seva edat, però no es va queixar mai”. “Això és Samuel”, conclou Molouba, sobre un Umtiti que tornarà a Lió sense trepitjar Ménival, però que tindrà per sempre una porta oberta de la que un dia va ser la seva realitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

A punt per a la celebració

El Barça guanya a Mendizorrotza i serà campió avui si perd l’Atlético de Madrid o dissabte si derrota el Llevant al Camp Nou

Valverde dona descans a alguns titulars, com Messi, però els blaugrana dominen a plaer i guanyen amb gols d’Aleñá i Suárez

Vitòria
 
El protagonista
Carles Aleñá

Golàs per celebrar la diada

BARCELONA
 
Ernesto Valverde
Entrenador del Barça

“No són definitius però sí punts molt importants”

vitòria (enviat especial)
 

Luis Suárez, infal·lible des del punt de penal

barcelona
 

A guanyar i esperar

barcelona
 

“És una victòria convertir un títol en previsible”

barcelona
 
RUBÉN DUARTE
JUGADOR DE L’ALAVÉS

“La humilitat i la normalitat d’Abelardo arriben al jugador”

BARCELONA
 

Abelardo encara somia Europa

barcelona
 

“És una victòria convertir un títol en previsible”

barcelona