Els napolitans solen dir allò que a la seva ciutat es plora dues vegades, quan un hi arriba i quan li toca marxar. I la història d’Antoine Griezmann amb l’Atlético de Madrid, encara que amb emocions diferents, està impregnada d’aquesta essència.

Avui tothom recorda les llàgrimes d’un adeu traumàtic, quasi sense abraçar una afició que l’havia elevat a l’olimp, amb els xiulets de l’últim dia al Wanda Metropolitano i un vídeo fred, sense ànima, en què el príncep francès anunciava la decisió de desertar aquella terra on havia estat tan feliç. Ja llavors, havia quedat sepultat en l’oblit el primer plor d’un futbolista que va aparèixer a Madrid amb l’expectativa disparada i les dificultats que avui se li repliquen vestit de blaugrana per adaptar-se a una vida quasi militar. Entrenaments amb el Profe Ortega a primera hora del matí i la voluntat d’un entrenador, Diego Pablo Simeone, que els seus davanters, a més de marcar gols, estiguessin a disposició d’un col·lectiu sense fissures. “Al principi em faltava aire i les cames em pesaven. És increïble la intensitat que demana el Cholo en els entrenaments”, va declarar en una entrevista al diari El País l’any 2014, quan havia acabat d’aterrar al club. Setmanes després, ja acostumat a un tren de vida frenètic des del vessant físic, van arribar les turbulències del foc real. En les seves primeres 10 aparicions, cinc titularitats i cinc suplències, només un gol al sarró del francès, amb dificultats per desxifrar el futbol del seu equip. “Però amb Simeone sempre costa al principi, el millor que va fer Griezmann és tenir paciència”, assevera Cani, company del futbolista de Macon al Manzanares.

No van ser ni un dia ni dos els que va passar Griezmann amb el gest encongit. “Va trigar quatre mesos a adaptar-se”, ha rememorat el mateix Simeone, “però li estic molt agraït perquè va treballar i sobretot ens va escoltar”, continua el tècnic de Buenos Aires, que amb el temps va acabar polint un futbolista tan creatiu com resistent, hàbil i treballador. Un artista amb ànima d’obrer que va entendre a la perfecció l’esperit d’aquells que poblaven les tribunes del Vicente Calderón, els mateixos que acabarien acceptant una mudança traumàtica al Wanda Metropolitano.

Entre les llàgrimes de benvinguda i les d’un comiat amarg, pàgines escrites amb lletres d’or. En total van ser 133 gols i 50 assistències en 257 aparicions amb el club colchonero. 20.299 minuts de joc que van convertir Griezmann en un indi de veritat, i va progressar com a futbolista fins al punt de proclamar que podia seure a la mateixa taula de Leo Messi i de Cristiano Ronaldo. Una supercopa d’Espanya, una Europa League i una supercopa d’Europa van ser el balanç d’una figura incontestable des del vessant futbolístic, protagonista d’una evolució que ell mateix havia promès a l’entrenador que el va fer debutar a primera divisió, Martín Lasarte. “Algun dia jugaré de davanter”, li va confessar a l’uruguaià, que a Guipúscoa el feia jugar enganxat a la banda. I vestit de vermell i blanc, Griezmann va acabar trobant el seu hàbitat com a esperit lliure, jugant a plaer per la parcel·la central, en disposició de venir a rebre com un migcampista més o d’acompanyar els atacs al costat de Diego Costa en les seves millors nits. “Va acabar sent el futbolista perfecte per als equips de Simeone. Defensava com el que més, cosa indispensable, i després tenia la qualitat per pensar les jugades i per donar clarividència a l’equip”, confirma Cani sobre un futbolista que va sintonitzar el mateix canal que els seus companys, però també el de la seva afició i que va acabar parlant d’aquell escut en termes de família. Una família avui trencada.