El Barça guanya la Supercopa golejant el Sevilla (4-0)
El Barça aconsegueix el títol exhibint un gran nivell, impropi de la pretemporada
Konko marca en pròpia porteria i Messi fa el primer trio de gols del curs
Amb nou trofeus, el Barça supera el Real Madrid en supercopes estatals
Exhibició sublim de Xavi i bon debut de Villa, malgrat no haver marcat cap gol
Som a l'agost? Voleu dir? No pot ser. Així de bé ja està l'equip? Malgrat Corea, la Xina, Del Bosque i Villar; sí? El vuitè títol de l'era Guardiola, tan intensa, tan feliç, va caure ahir després d'un exercici d'autoritat impecable. Va ser el típic avís per als rivals. «Així de bé continuem estant», solen dir els equips de Pep. Els de la primera, segona i aquesta tercera versió. Resulta magnífic per al barcelonisme saber que tot està com estava.
El primer èxit de l'any atresora un efecte purificador. «No hi ha res, res com guanyar», diuen al vestidor aquells que van viure els temps difícils d'abans de Laporta. Continua sense haver-hi res millor. El més gratificant de la vida dels barcelonistes és que la manera de fer-ho és invariable. No hi ha signes d'aburgesament entre els mundialistes. Xavi i Busquets van jugar els 90 minuts amb la intensitat de sempre. Igual que Pedro, igual que Valdés, malgrat no haver estat exigit en cap moment.
Al tronc guanyador de l'any passat s'afegeix l'element Villa. L'asturià va debutar sense gol –i no deu estar content–, però arriba amb ganes d'agradar. Sense pràcticament títols de club al seu palmarès, aquesta ha de ser la seva temporada i difícilment la desaprofitarà.
No era moment de fer experiments. Guardiola va decidir reforçar l'equip amb la presència d'homes com ara Valdés, Piqué, Xavi i Pedro. A la banqueta, dos davanters: Villa, il·lusionat per debutar, i Ibra, amb cara de pomes agres. El Sevilla va presentar un equip condicionat notablement per la prèvia de la Champions, la qual ha de remuntar després de caure contra l'Sporting de Braga. Faltaven Luis Fabiano i Kanouté a l'onze inicial. Només la presència de Navas resultava amenaçadora. La declaració de principis de les alineacions va anunciar el partit que veuríem. Els andalusos tenien el pla de la resistència. El Barça, naturalment, pensava en l'atac.
Malgrat el pas del temps, hi ha coses que mai no canvien. La presència de Busquets en la recuperació, el dinamisme de Xavi, l'energia de Pedro... Amb el perdó dels titulars a Sevilla en l'anada, el salt tècnic es va notar clarament.
El Sevilla, doncs, aplicava disciplinadament el pla. Dues línies de quatre molt properes a Palop i l'esperança d'un contraatac que sentenciés el duel. El Barça va llegir ràpidament el partit. Amb la defensa al mig del camp, les línies molt ajuntades i les bandes ben obertes (el dogma innegociable), va començar a atacar insistentment. Es va generar aquell moment a què ja ens ha acostumat l'equip: cada moviment dels jugadors indicava que el gol era imminent, que arribaria més d'hora que tard.
Impecable en la visió de joc, Xavi havia generat dues projeccions perilloses d'Alves. El Barça abraçava el seu rival com un animal famèlic. El colpejava en cada canvi de ritme, però no acabava de definir. Llavors va arribar Pedro, amb la seva virtut sintetitzadora. Com si digués «ja està bé», es va saltar el protocol, va enfilar cap la porteria i la seva centrada la va ficar a dins Konko.
No hi havia notícies del Sevilla, tampoc després del gol. Esperava com Penèlope, conscient que no era cosa seva canviar el destí, precipitar les coses, rebel·lar-se contra el que passava. El Barça es va esperonar i tenia a tocar la sentència. Els deixebles de Guardiola van accelerar un punt més la circulació; Busquets jugava a un toc, Xavi, a dos. L'harmonia generava admiració a la grada i confiança a la gespa.
Bojan, que va fer una gran feina però sense el premi de marcar, va tenir dues ocasions clares. La imminència del gol es tornava a percebre. Xavi la va concretar amb una passada clarivident a Messi, que va enganyar Palop per marcar el segon. L'argentí va rematar la golejada de la primera part amb el tercer, fruit d'una passada d'Alves i una definició d'aquelles impossibles, sense angle, amb la cama dreta. La coronació d'una primera meitat que posava en dubte el calendari. Som a l'agost? Voleu dir?
Benvingut, Villa.
El domini del Barça era tal, que la grada va començar a mirar cap a la banqueta. Allí hi havia Villa, engabiat, molt ansiós. Guardiola el va fer esperar. Va entrar en el minut 58, juntament amb Iniesta. Va jugar com a extrem esquerre. Tots els companys, especialment Xavi, el van buscar insistentment fent-li passades. Va tenir una ocasió clara en què després d'una centrada de Xavi va engaltar la pilota, que es va estavellar al cos d'un defensa.
Minuts abans, Messi i Iniesta havien teixit una combinació delicada, feta com si res, però tan difícil. Una doble paret que el manxec no va convertir en gol per ben poc.
El Sevilla ja havia fet els canvis de l'esperança: Cigarini, Luis Fabiano i Perotti. Alguna cosa es va moure. Van donar un aire nou a l'equip, però no van generar ocasions clares més enllà d'aconseguir que, com mínim, el duel no fos un passeig ignominiós davant d'un Camp Nou entregat a l'exhibició dels seus. Messi, incommensurable, va acabar la feina amb el quart gol, en l'enèsima associació amb Iniesta, que va fer una passada enrere subtil. Era el final. Copa i foto.
Som a l'agost? Així de bé ja està l'equip? Voleu dir que som a l'agost?
Notícies relacionades
Publicat a
Dimarts,26 novembre 2024