Els èxits nocturns de la nostra joventut es gestaven en tardes monòtones sense perspectiva de res, ocupant una residència de costa tot jugant a cartes sense ritme, reiterant converses i conyes per remolcar un agost feixuc i mandrós, i allà, entre aquestes broques rovellades, es gestava una nit antològica, una matinada idealitzada amb els anys a ritme d’una cançó d’estiu amb gust de cervesa: Tonight, tonight, tonight, I wanna be with you tonight.

Aquesta nit és Kessié, arribant entre Lewandowski, Raphinha i Koundé, fent que ningú parli gaire d’ell. Encara més, quan es debaten les opcions a la medul·lar, el col·loquen a un nivell secundari, o sigui, ha aconseguit el context ideal per a un fitxatge del Barça amb ambició de créixer i evitar caure als llimbs de la memòria: Kessié està cridat a ser un personatge secundari estimat per l’afició que de mica en mica anirà prenent protagonisme per necessitat, i si no ho assoleix tampoc serà un drama perquè ara mateix ningú li etziba la responsabilitat de l’avenir de la temporada.

Ras i curt, a la vida és fonamental arribar als llocs però encara és més important saber quan hi arribes, no és el mateix aparèixer en una festa en un punt àlgid en el qual no has participat i et sents estrany que fer-hi cap en el moment en què s’ha de crear i tens l’obligació de posar-hi professionalitat escènica per ajudar a l’orgasme grupal, i Kessié ha tingut la sort i l’encert de trobar el quan. Així doncs, el seu èxit depèn de ser una rèplica de Keita, Giuly o Adriano, futbolistes que no poden canviar dinàmiques absolutes perllongades en el temps, però que en una onada guanyadora donen el plus suficient per trobar un equilibri orquestral, o sigui, Kessié no escriurà la gran novel·la del barcelonisme però pot posar unes notes a peu de pàgina excelses que facin d’un gran llibre un clàssic d’aquells que salvaguarden el pas del temps amb un somrís de suficiència.