Una tarda d’estiu de poca feina i mansa cre­a­ti­vi­tat em vaig obses­si­o­nar pel ros­tre dels assas­sins anys després d’haver comès els crims pels quals esta­ven empre­so­nats. Soc pecu­liar, ho sé, i per aug­men­tar la cons­ci­en­ci­ació social envers la sin­gu­la­ri­tat pròpia us diré que de petit m’empor­tava pedres a les but­xa­ques per aju­dar-les a can­viar de vida. No em van diagnos­ti­car res impor­tant. Tor­nem als cri­mi­nals. Un cop tenia la foto els mirava per dis­cer­nir si a través del gest es podia aven­tu­rar si hi havia boge­ria en Mark David Chap­man o el mal abso­lut en Char­les Man­son. Es podia per­ce­bre el mal a través de la mirada? Aquesta pre­gunta em va por­tar hores de reflexió i, com sem­pre, cap con­clusió.

De totes mane­res, la part posi­tiva de l’exer­cici va ser que dies més tard vaig ampliar el tre­ball d’inves­ti­gació en l’àmbit de la bon­dat amb els som­riu­res de gent apa­rent­ment bona en el sen­tit lite­ral del mot: viure la vida cer­cant el bé dels altres com el vol­dries per a tu mateix (Amén). Aquí em va sor­tir l’Euse­bio, el somrís del dream team, el posat afa­ble ara i sem­pre, el tarannà pla­ent de qui reme­nava la pilota amb la sub­ti­lesa del qui tracta els altres amb ten­dresa, el fut­bo­lista poli­va­lent més valo­rat en l’absència que no pas en el gaudi de la seva presència, l’impres­cin­di­ble silenciós, el pro­ta­go­nista de la falta de Wem­bley perquè la simu­lació no entrava dins els seus plans, el canvi d’ori­en­tació de per­fecció arqui­tectònica, el sacri­fici físic apa­rent­ment antagònic pre­ci­sa­ment pel seu aspecte físic, i el més fona­men­tal, l’equi­li­bri neces­sari per des­ten­sar qual­se­vol ves­ti­dor amb neces­si­tat de gua­nyar-ho tot: Euse­bio era la ria­lla indis­pen­sa­ble per a la salut emo­ci­o­nal del dream team.

En defi­ni­tiva, i anem a la part pri­mor­dial de l’arti­cle, Euse­bio no només va ser­vir per posar música al ritme de joc sobre el qual s’estruc­tu­rava el dia a dia del dream team, sinó que també ha estat fona­men­tal perquè hagi dei­xat de bus­car el ros­tre del mal per obses­si­o­nar-me en aque­lles mira­des en què la bon­dat parla en silenci: Euse­bio no només ens va donar la falta de Koe­man, sinó que va gua­nyar Char­les Man­son per gole­jada.