L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Richard Witschge
Witschge, la víctima del ‘dream team’
Ens ha passat a tots. Entrar a una festa o a un espai lúdic on les jerarquies ja estan repartides i, per tant, resisteixes dissimulant a la barra perquè no només no et situes, sinó que tens certa angoixa de transmetre l’ansietat de qui somriu com a forma alternativa de plor. A més, per allò de si no vols caldo doncs dues tasses, has entrat amb certa expectació perquè t’havien parlat del lloc com un Xangri-La de les orgies musicals i els caps visibles de la moguda et miren com un element a tenir en compte. Sí, encara no ho saps, però ets Richard Witschge.
Així, doncs, el més literari de les narracions àuries són les víctimes d’aquest mateix relat, els personatges secundaris que no van esdevenir protagonistes perquè van arribar abans d’hora o massa tard; dit d’una altra manera, els talents empetitits perquè compartien espai amb estrelles que els feien aflorar els complexos en lloc les virtuts. Una situació que en el cas del dream team va recaure sobre la figura jovenívola i vulnerable de Witschge: el damnificat pels millors anys de Stoichkov, Koeman i Laudrup en uns temps en què només hi podia haver tres estrangers sobre el terreny de joc.
A partir d’aquí convé reivindicar els Witschge de qualsevol època fastuosa d’un club, aquells jugadors que van passar de puntetes sense trobar el seu lloc, els herois esberlats que prometien ser llegendes i van sortir per la porta del servei, o sigui, els relats commovedors que ens serveixen per entendre que les cròniques d’èxits col·lectius amaguen els relats melangiosos de qui ha vist els llorers però no els ha abraçat del tot.
Finalment dir-vos que aquella nit de Cap d’Any vaig marxar de la festa com ho va fer Richard Witschge l’estiu de 1993, esperant el moment de màxima eufòria col·lectiva perquè ningú fes preguntes sobre la meva absència precoç, i en sortir per la porta, coses de la vida, em vaig creuar amb un noi baixet que em va preguntar si faltava gaire perquè la gent plegués veles. El vaig mirar de reüll mentre feia un esbufec d’ignorància mandrosa, ell intentava ser simpàtic, em va dir que es deia Romário, i sense mirar-lo ni respondre-lo, vaig marxar cap a casa amb poques ganes de seguir despert.