L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Alexanko
Alexanko: aixecar la copa d’Europa al revés
La primera pedra a la boca de Nuñez per deixar-lo sense dents, un projectil directe al soci per establir jerarquies diàfanes de qui manava a la banqueta, o sigui, l’artilleria específica perquè veiessin com usava les debilitats del poder en benefici propi. Aquest va ser Alexanko per a Cruyff, el capità precís per pilotar una nova generació, i el record a la llotja que havia donat el braçalet al motí d’Hesperia. Estratègia bel·licosa per no cedir terreny dins un matrimoni de conveniència: Nuñez desitjava Cruyff per sobreviure, i Cruyff reforçava Alexanko per enfortir-se davant dels llops que el devorarien quan no fos imprescindible.
A partir d’aquí, el taló d’Aquil·les de Koeman va donar-li protagonisme quan ningú l’esperava, evocant un últim ball de qui connectava Venables amb el nou concepte de centrals organitzadors del dream team. M’exalta el nou i m’enamora el vell, es podia escoltar entre uns aficionats que entenien la figura d’Alexanko com la del patriarca imprescindible per establir noves jerarquies a dins el vestidor: es va retirar als 37 anys quan els jugadors no es retiraven als 37 anys. Bakero ja estava preparat.
De totes maneres, el rastre visual d’Alexanko amb el dream team no és cap dels 101 partits disputats amb Cruyff a la banqueta, sinó el premi d’aixecar la copa d’Europa pels favors prestats: l’orelluda elevada d’esquena al cel de Londres, com si fos vergonyosa de tenir-nos després d’haver-nos defugit, com si nosaltres fóssim tímids a l’hora d’erigir-nos com a reis d’Europa, com si tot plegat fos la imatge de qui pateix la síndrome de l’impostor quan té dret a ser feliç.
En definitiva, ho podem fer líric i citar de nou J.V.Foix amb un és quan perdo que hi veig clar, però la va aixecar en direcció contrària i em va causar un trauma estètic que em va durar fins a la final d’Atenes del 94, on Tassotti també la va elevar malament i vaig pensar que els equips amb vocació de passar a la història no poden alçar la copa d’Europa com fan els mediocres, i, allà, vaig comprendre que Alexanko havia actuat com a gran capità d’un equip llegendari: aixecant la copa d’Europa al revés.