L’1x1 de Frank Bayer sobre el ‘dream team’
Juan Carlos
Juan Carlos: el dia que li van rebentar la cara
Una nit universitària de febrer esprintava moll dins l’estació de Ciutadella per no perdre el darrer vagó que em portava a casa. Tot molt coherent amb el que ha estat sempre la vida: córrer amb un somrís per agafar l’últim tren que arriba amb retard. Aquella nit, com sempre, havia rebut els clàssics compliments físics de les prostitutes transvestides que feien guàrdia a la boca el metro, i em provocaven, com a jovenet de províncies sense barba, un calfred a l’esquena de qui no ha sortit del rebedor de casa. Així doncs, per tal de no tornar a peu, seguia corrent, vaig picar el bitllet, i saltava els esglaons de dos en dos fins que vaig rodolar a mode d’allau amb el conseqüent escampall de llibres i apunts a l’andana. Humor elemental inapel·lable. Evidentment les portes del metro es varen tancar al moment d’estar estès al terra i les persones no solidàries m’observaven sabent que mai més oblidarien aquell vodevil: vaig fer un Juan Carlos a Wembley.
Els relats personals tenen aquest vessant irònic amb un mateix, pots haver estat el defensa corrector del dream team, haver salvaguardat l’esquena de Koeman quan aquest prenia el mode grua mòbil, haver treballat a l’ombra d’una rereguarda més preocupada a construir que a supervisar, haver personificat el lateral modern capaç de prendre diferents registres dins el joc, haver jugat de titular a la final de Wembley, haver competit 74 partits oficials en tres temporades, haver prioritzat l’anonimat humil per sobre la grandiloqüència, haver generat dinàmiques positives al vestidor des del treball rutinari del dia a dia, i haver interioritzat el paper d’obrer secundari en un equip d’estrelles, que al final, un destí idiota decideix eternitzar-te perquè a la pinya del gol de Koeman et varen clavar un cop de colze que et va transportar a una comissaria franquista de Valladolid. Aquest va ser Juan Carlos: el noi universitari de províncies que va caure per les escales del metro perquè un company li va rebentar el pòmul en el moment més important de la seva vida futbolística. Per cert, el botxí va ser en Nando, que mesos més tard fitxaria pel Madrid. Tot quadrava, com sempre, l’enemic a casa.