La pri­mera pedra a la boca de Nuñez per dei­xar-lo sense dents, un pro­jec­til directe al soci per esta­blir jerar­quies diàfanes de qui manava a la ban­queta, o sigui, l’arti­lle­ria específica perquè veies­sin com usava les debi­li­tats del poder en bene­fici propi. Aquest va ser Ale­xanko per a Cruyff, el capità precís per pilo­tar una nova gene­ració, i el record a la llotja que havia donat el braçalet al motí d’Hes­pe­ria. Estratègia bel·licosa per no cedir ter­reny dins un matri­moni de con­veniència: Nuñez desit­java Cruyff per sobre­viure, i Cruyff reforçava Ale­xanko per enfor­tir-se davant dels llops que el devo­ra­rien quan no fos impres­cin­di­ble.

A par­tir d’aquí, el taló d’Aquil·les de Koe­man va donar-li pro­ta­go­nisme quan ningú l’espe­rava, evo­cant un últim ball de qui con­nec­tava Vena­bles amb el nou con­cepte de cen­trals orga­nit­za­dors del dream team. M’exalta el nou i m’ena­mora el vell, es podia escol­tar entre uns afi­ci­o­nats que ente­nien la figura d’Ale­xanko com la del patri­arca impres­cin­di­ble per esta­blir noves jerar­quies a dins el ves­ti­dor: es va reti­rar als 37 anys quan els juga­dors no es reti­ra­ven als 37 anys. Bakero ja estava pre­pa­rat.

De totes mane­res, el ras­tre visual d’Ale­xanko amb el dream team no és cap dels 101 par­tits dis­pu­tats amb Cruyff a la ban­queta, sinó el premi d’aixe­car la copa d’Europa pels favors pres­tats: l’ore­lluda ele­vada d’esquena al cel de Lon­dres, com si fos ver­go­nyosa de tenir-nos després d’haver-nos defu­git, com si nosal­tres fóssim tímids a l’hora d’eri­gir-nos com a reis d’Europa, com si tot ple­gat fos la imatge de qui pateix la síndrome de l’impos­tor quan té dret a ser feliç.

En defi­ni­tiva, ho podem fer líric i citar de nou J.​V.​Foix amb un és quan perdo que hi veig clar, però la va aixe­car en direcció contrària i em va cau­sar un trauma estètic que em va durar fins a la final d’Ate­nes del 94, on Tas­sotti també la va ele­var mala­ment i vaig pen­sar que els equips amb vocació de pas­sar a la història no poden alçar la copa d’Europa com fan els medi­o­cres, i, allà, vaig com­pren­dre que Ale­xanko havia actuat com a gran capità d’un equip lle­gen­dari: aixe­cant la copa d’Europa al revés.