Tres anys, exactament 1.078 dies després, el Barça va tornar a uns vuitens de final de la Champions League. El Diego Armando Maradona, el feu del Nàpols, va ser l’escenari del retorn dels blaugrana a una eliminatòria de la màxima competició continental, d’on van marxar-ne amb un empat (1-1). Un resultat que, a priori, sembla positiu, amb la tornada, el proper 12 de març al Lluís Companys, a l’horitzó, però que veient l’enfrontament d’ahir, deixa un gust agredolç. I és que el conjunt dirigit per Xavi Hernández va perdonar la vida a un rival que va mostrar moltíssimes carències. No és casualitat que el grup partenopeu, ja eliminat de la copa, vagi novè en la Serie A, estigui a 17 punts del lideratge i que canviés el tècnic aquest dilluns. El Nàpols es va presentar ahir amb només una sessió d’entrenament sota les ordres de Francesco Calzona, i es va notar. Els napolitans van donar moltes facilitats als barcelonistes en els primers compassos de partit, però és que a aquest Barça, ja se sap, sempre li falta alguna cosa.

Ahir, els culers van tornar a ser inconstants, i van oferir dues cares molt diferents. Una d’elles, al principi, que va durar uns 25 minuts, més que prometedora; dominant, jugant a camp rival, pressionant a dalt i liderats per un Gündogan omnipresent. L’altra, la resta següent de matx, semblant al de sempre; poca personalitat amb la pilota, amb molts problemes per desplegar-se endavant i generar i, al darrere, patint amb ben poca cosa que faci el rival. També és per lamentar-se el resultat perquè els blaugrana van avançar-se, via Lewandowski (60’), i van deixar que el rival empatés, per mitjà d’Osimhen (75’).

L’acció golejadora, doncs, va ser en el segon temps. Abans, però, el Barça havia fet mèrits per marcar. Sobretot en l’inici del duel, en què el Nàpols va semblar que no hagués saltat al terreny de joc i va mostrar-se absolutament anticompetitiu. L’equip blaugrana va fer el que va voler, però no ho va aprofitar, amb dues ocasions de Lamine Yamal, dues més de Lewandowski i una última de Gündogan. Especialment afinat va estar el migcentre alemany, beneficiat per la posició de Christensen a la medul·lar, que li permet jugar més endavant. Gundo va rebre entre línies, va arribar a l’àrea rival i va provocar coses cada vegada que va participar durant aquest bon moment dels blaugrana, que va acabar abans d’arribar a la mitja hora. A partir d’aquí, l’equip, incomprensiblement, va deixar d’ajuntar-se amb la pilota, va ser incapaç d’encadenar passades, va abusar de la pilotada llarga i va viure amb les línies molt separades fins al final. Tampoc el conjunt entrenat per Calzona és que canviés molt el plantejament, simplement va pressionar un pèl més a dalt i va aprofitar per fer un pas endavant, perquè tot i ser un equip desfet, continua tenint jugadors de nivell com Di Lorenzo, Lobotka, Anguissa, Politano, Kvaratskhelia i Osimhen. Tot i això, el Barça, ben a prop de la seva àrea, va mostrar-se sobri i va defensar bé i no va concedir res. És destacable.

A més, en aquest context d’incomoditat ja en el segon acte, els culers van trobar-se amb el gol, de Lewandowski (60’), que va finalitzar una gran passada filtrada de Pedri; però tot i això van continuar sense aconseguir tornar a obtenir el govern del joc. Van aferrar-se a la rereguarda, ben sostinguda per Kounde, Araujo i Iñigo Martínez, però és clar que jugar amb foc a vegades crema, i això va passar. Oshimen (75’) va guanyar un cos a cos a Iñigo Martínez, i el nigerià va penalitzar l’única errada defensiva visitant amb un xut ras davant de Ter Stegen. En aquest sentit, aquesta rematada va ser l’únic xut a porteria dels partenopeus en tot el partit. El Barça en va fer sis.

Xavi va intentar fer reaccionar l’equip fent entrar, sense èxit, Raphinha i João Félix, que va tornar després de tres setmanes de lesió. La versió del primer tram de matx dels culers ja no va tornar i, de fet, van acabar demanant l’hora contra un Nàpols que sense gaires arguments, va collar a còpia de fe, esperonat per la seva afició. Tot queda obert per a la tornada.