Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Bogarde, el guardaespatlles de Palanca
Guardaespatlles de Palanca, sicari de Trump, enviat especial de l’ONU per pacificar sense diplomàcia territoris en conflicte, Bogarde entrava al camp com qui es troba els amants de la seva dona a l’arena d’un circ romà o entra a un pati de primària per trobar el lladre dels cromos. No hi havia pla B perquè no hi havia pla, tot era el moment, l’instint, la testosterona bàsica nivell zero, la barreja de futbol, rugbi, culturisme i una nit de festa a les portes d’un local precintat a les afores de la ciutat: un Winston amb gust de Ducados, el flaire de l’absurd, el no saber perquè compres amargor quan amb poc més et mates amb elegància.
Sortit d’una pel·lícula eròtica holandesa mancada de pressupost, va arribar d’Erasmus sense saber si Barcelona era Tyson o Gaudí, no parlant res, entenen menys encara, deambulant pel camp amb collarets robats d’un venedor sense pàtria, i marxant del Barça com qui abandona una festa a la qual no sap explicar perquè Van Gaal l’havia convidat: Bogarde era el gran actiu per defensar les urnes el 2017 però el vam tenir abans d’hora, quan Europa no ens mirava ni ho teníem a tocar.
La memòria col·lectiva que no aconsegueix esborrar-lo de les nostres ments a pesar d’haver fet constel·lacions diverses per l’oblit, sempre el tindrà com l’espectre de les rematades amb el cos, el toc del turmell abans de la pilota, el pànic a la possessió pròpia i l’excitació davant el contraatac rival, la neurosis de Van Gaal per colar-nos també el venedor de begudes de l’Ajax, i la dolorosa pèrdua d’identitat d’un equip que va guanyar les dues lligues menys estimades de la història recent del Barça.