Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Martino: sense notícies de Gurb
Com un home de pau arribant a Tor, el Tata Martino va aterrar a Barcelona sense notícies de Gurb, ignorant la diferència entre la ceguera de Borges i la mirada de Monzó, deambulant pel destí fatal de qui va servir perquè el Barça recordés la seva pròpia singularitat: El fracàs necessari pel futur triplet de Luis Enrique.
L’home del polo verd, dels llavis arrufats a mode de Superman menja prunes confitades, del gest incrèdul de qui ha anat a un concert heavy quan només escolta León Gieco, i de qui no va demanar a Déu morir per amor i al final, va expirar a Vallecas per incomprensió d’una massa social farta de títols. Guanyar no era suficient quan la victòria era rutina.
Així doncs, perquè la narrativa dels bons fracassos precisen grans injustícies, l’home capcot quan les preguntes eren retòriques, el virrei dels Messi amb gest amoïnat perquè juny quedava massa lluny, va fugir de Barcelona perdent la lliga per una decisió arbitral com qui fa el servei militar: sense saber qui el va demanar ser allà, què esperen d’ell, i què ha de dir als de casa quan li pregunten què tal aquest any confós a territori inhòspit.
Per això Martino va ser un èxit rotund, perquè guanyar té sentit amb el perdre, com la vida té valor quan abraces la mort, i amb aquest argentí desorientat pels carrers de Barcelona es van valorar els millors anys de la nostra vida futbolística, perquè ja se sap, els jubilats perden els diumenges, els seductors els petons singulars, els alcohòlics el primer vi de la primavera, i el Barça de Guardiola, el gust de guanyar una lliga qualsevol.