Qualsevol adolescència dissoluta té un moment de presa de consciència sobre la pròpia decadència, aquell instant de caure del cavall i veure’t des de la distància que dona el discerniment equànime sobre un mateix: anar amb els pantalons abaixats per la Diagonal cridant consignes anticlericals només fa gràcia al protagonista de l’esperpent.

Doncs aquest instant de decaïment estètic es va personificar a nivell del Barça amb l’arribada de Kevin Prince Boateng un gener d’aquells en què t’expliquen que els reis són els pares i els pares tampoc t’estimen gaire: el jugador ben alimentat que va arribar al Camp Nou com l’estrella mediàtica d’un partit de casats contra solters, el personatge amb aspecte de guardaespatlles de proxenetes vietnamites, el davanter que no va marcar ni als entrenaments amateurs després d’amenaces físiques al rival.

Així doncs, Boateng va ser la constatació absoluta que el Barça era un balsa perduda amb l’únic objectiu de no ser tombada, la presa de consciència que si haguéssim fet cas a la dietista amb el tema de la xocolata nocturna i els trenta minuts de carrera contínua, doncs potser també hauríem compartit vestidor amb Messi, o sigui, l’exemple que si tens la sort de trobar inútils a la secretaria tècnica d’un club referent, la teva inutilitat es pot compartir en una oportunitat.

En definitiva, el fitxatge de Boateng va ser el moment de la nostra adolescència en el qual ens vam adonar que estàvem fotuts, que anar beguts al tanatori de l’avi d’un amic potser no era la millor manera de viure, i que si no fèiem un canvi el peatge seria com el del Barça: de preu alt i penitència llarga.