Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Txigrinski: l’antiheroi més estimat
L’antiheroi estimat com un heroi, el fracàs comú de no haver vist triomfar la humilitat, el Barça com a terreny pantanós on s’ofeguen somnis d’una nit d’estiu, un error secundari en temps de prosperitat esportiva, la primera certesa de la humanitat fal·lible del Guardiola entrenador: l’estudiant avançat que arriba a Harvard quan encara no està preparat per sortir de casa.
Aquest va ser Txigrinski, el nom de les mil versions per cadascuna de les esperances esberlades, la hipoteca gestual del gegant amable sorgit d’una cova inhòspita, la simetria entre lletjor i bondat, el protagonista d’un videoclip alternatiu del primer disc de Manel, la incapacitat catalana de tenir fe en allò exòtic, el voler agradar en excés per sentir-se part d’una narració col·lectiva d’èxit, o sigui, la certesa que a vegades s’ha de fugir de les millors oportunitats per ser moderadament feliç: el nostre adéu a l’estació d’Atocha amb el lament de Sabina de fons.
De totes maneres, la part bucòlica del fracàs de Txigrinski és la decència moral del seu record, el somrís perdut entre sàtira, empatia i cert penediment quan surt el seu nom, el retret silenciat per no haver sortit cara, en definitiva, aquella brisa melangiosa de les històries que mai van ser futur i abracen més els finals oberts que les cròniques tancades: els fracassos afables per entendre el significat polisèmic del verb guanyar.