Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Mourinho: la síndrome de Waylon Smithers
L’antiheroi venjatiu, el antihéroe vengativo, the vengeful antiheroi (traducció directa de Google), el nen ignorat pels companys que prospera hiperbòlicament a la vida i necessita retre comptes amb el seu passat, l’antagonista amb vocació de protagonista, el rancor per haver gaudit l’èxit mentre fracassava amb el desig de tornar al Barça: el nostre Harvey dos cares que ens va ajudar a visualitzar la seva derrota com la nostra victòria, la necessitat de lluitar pel bé, la obligatorietat de ser just amb la història.
Mourinho mai va acceptar ser tractat com el clauer de Robson, com un decorat de cartró pedra, com el personatge prescindible enmig del suplici pel trencament amb Cruyff, com el latin lover sense més funció que rejovenir la imatge del seu cap: la contradicció traumàtica entre l’anhel de ser qui no era i l’ambició personal d’esdevenir el millor entrenador d’Europa.
A partir d’aquí, tota la seva carrera ha estat matar l’antiheroi de la seva etapa al Camp Nou, esborrar el record dels dies en què era Waylon Smithers quan desitjava ser Montgomery Burns, oblidar els mesos en què estava al backstage rebent mofes de qui no el veia com un músic talentós, i per tant, construint el rancor necessari per tornar on el van ferir pel reconeixement que no va rebre: la celebració neuròtica el dia de l’Inter va ser el trauma de qui ensenya el membre per esborrar els dies que va ser un traductor, un simple i atractiu traductor amb voluntat de ser l’entrenador més gloriós de la història del Barça.