Els antiherois blaugrana d’en Bayer
Korneiev: la fi de la E Street Band
Ets un solista a l’atur d’una banda de festivals comarcals i un dia qualsevol la vida se’t posa esplèndida en un restaurant d’arròs a la cubana i escalopa, i és en aquest Can sense nom on saludes tímidament un productor cèlebre que et llança una oferta per fer de guitarrista substitut a la E Street Band. Silenci prudent i mirada a l’entorn per si realment t’ho està dient a tu. A partir d’aquí, com a mostra de la teva educació jeràrquica d’ascendència soviètica, no preguntes raons perquè saps que si un tren luxós para a la teva estació, doncs res, qualsevol interrogant pot delatar l’error: Bruce Springsteen i Johan Cruyff no s’equivoquen, i al final, entrar en una grup amb sinergies celestials ha de ser senzill com ballar sol en la foscor.
Aquest va ser el context de l’arribada de Korneiev al Barça, el bolet delirant que Cruyff es va prendre enmig d’una amanida de tomàquet del Montanyà, l’evidència que ajuntar-se a una banda veterana per tocar Glory days només és factible si desendolles la teva guitarra amb so de matagats, en definitiva, l’exemple que el talent natural de Laudrup és una cosa i l’esforç desigual de la resta una tendència a la mediocritat estètica: Loquillo mai serà Bruce Springsteen i Korneiev mai serà Romário.
Així doncs, Korneiev va ser la personificació del desvari, l’autopista per legitimar l’arribada del fill del profeta, la histèria megalòmana de triar entre els descartats d’un Espanyol descendit, la vulgaritat escopint sobre les cendres del dream team i la fi de la nostra E Street Band: la certesa que la decadència dels dies gloriosos és més dolorosa que la seva mort a la riba d’un riu sense vida.