esports
Mor Johan Neeskens, mite del Barça i del futbol neerlandès
Va fitxar pel Barça el 1974 i es va convertir en un dels més estimats de l’afició
El llegendari jugador del Barça i de la selecció neerlandesa Johan Neeskens va morir ahir a Algèria als 73 anys, segons ha confirmat la federació de futbol del seu país. Considerat un dels millors migcampistes mundials dels anys setanta, es va formar a l’Ajax i va fitxar pel Barça el 1974, la temporada següent de l’arribada de Cruyff.
Hi ha pocs noms propis que mereixin l’adjectiu de mític a Can Barça. Un d’ells és el de Johan Neeskens (Heemstede, 1951), o l’“altre Johan”. Costa destriar la seva figura de la de Johan Cruyff. El recordat migcampista neerlandès, que va morir diumenge als 73 anys a Algèria, és un jugador tan rellevant per a la història del Barça com per la de la selecció neerlandesa i la del memorable Ajax dels setanta. El seu nom evoca uns temps en què si bé el Barça no era el millor equip del món sí que va començar a construir un model, el cruyffisme, que avui encara es reivindica. Amb l’Ajax va ser un dels il·lustres conqueridors del trio de copes d’Europa (1971, 1972 i 1973) que va encadenar un dels millors equips del segle XX.
Després de guanyar la recordada lliga de la temporada 1973-74, Cruyff i Rinus Michels van decidir que calia fitxar el gran bastió al mig del camp de la taronja mecànica per refermar els fonaments de l’equip. Neeskens ja havia arribat a l’Ajax de la mà de Michels després de descobrir-lo en l’equip del seu poble, on creuava el camp com un cicló. El Barça va pagar uns 50 milions de pessetes al club holandès. El seu fitxatge va suposar el sacrifici del peruà Sotil, que va esperar inútilment que li arribés la doble nacionalitat que li havien promès. Va ser un disgust per a l’afició, ja que el menut jugador era un dels preferits dels socis.
La norma dels dos estrangers provocaria uns anys després, el 1979, una altra drama culer. Neeskens va ser acomiadat per Núñez per encabir Simonsen. El moviment va ser vist com un sacrilegi per molts. El migcampista havia estat un dels herois de la Recopa de Basilea, el primer títol europeu oficial del club. Tot i que sabia que aniria al carrer, el seu desplegament en aquell partit va ser, com sempre, antològic. A la Plaça Sant Jaume, el president va haver d’escoltar els crits de l’afició “Neeskens, Neeskens!” però no hi havia marxa enrere i el jugador va fer via cap al Cosmos. El periodista Pep Riera, exdirector de l’Esportiu i coautor del llibre Van Barça, recorda que els crits de Neeskens van sovintejar al Camp Nou fins i tot quan el jugador ja no hi era. “Era un homenatge a ell, que va ser un jugador estimadíssim, però també una fórmula per protestar contra Núñez.”
Neeskens va debutar al Camp Nou en un Gamper el 20 d’agost del 1974 precisament contra l’Ajax (3-0). Des del minut 1 l’afició va veure que era un jugador diferent, una barreja formidable de lluita, empenta i classe futbolística amb la pilota als peus. Quan es llançava a terra per interceptar un rival era tot un espectacle. Era una tècnica que havia après jugant a beisbol. A diferència de Cruyff, ell jugava cada partit com si fos l’últim de la seva vida.
Aquest esforç desmesurat per defensar la samarreta blaugrana van convertir-lo automàticament en un dels preferits de l’afició. No era, en cap cas, un destraler. La seva imatge, a més, era de modernitat, més d’una estrella de rock dels setanta que no pas d’un futbolista com Carles Rexach, que va admetre que amb Cruyff i Neeskens van començar a tenir més seguidors joves que mai al seu entorn. “Ells van portar la modernitat d’Europa, no només pel futbol sinó també estèticament. Allò contrastava encara amb una Espanya fosca. La selecció del 74 havia meravellat tothom”, assenyala Riera, que admet que una de les coses que encara es recorden més és la “potència” amb què xutava els penals, més enllà de la seva exuberància sobre la gespa.
Del seu joc, molts encara recorden també les rematades de planxa, la samarreta –sempre amb el número 6– per fora dels pantalons i les turmelleres blanques. Un dels pocs títols que va aixecar amb l’equip va ser la copa del Rei del 1978, contra el Las Palmas (3-1), just abans de viatjar cap a l’Argentina a jugar el mundial, cita a la qual va renunciar Cruyff per motius polítics, segons algunes versions, i de seguretat personal, segons altres. En el del 1974, just abans de fitxar pel Barça, va ser una de les grans figures. Va marcar de penal el gol contra Alemanya a la final i va ser el màxim golejador dels seus amb cinc gols. Col·lectivament va ser una obra mestra de la selecció de Michels. No van ser campions però quan es parla de futbol total ningú oblida aquella selecció.
Com el de Cruyff, el gran disgust de Neeskens aquella maleïda eliminació a la copa d’Europa del 1975. El migcampista, lesionat, va forçar la seva reaparició en el partit al camp de l’equip anglès, una descomunal batalla física (2-1). A la tornada, el drama encara va ser pitjor (1-1), i l’equip va quedar fora de la final.
Després d’una llarga trajectòria en altres clubs com a jugador i entrenador, va tornar al Camp Nou com a tècnic assistent en l’etapa de Frank Rijkaard (2006-2008). En els últims anys havia estat apartat de la primera línia futbolística.