Sí, però amb una combinació de molta responsabilitat, precisament perquè m’agrada molt el Barça, m’hi sento molt identificat, i sé que és un encàrrec important. Segurament serà la cosa més bèstia que m’haurà tocat fer, a nivell institucional. Crec que amb la distància sí que ho veuré com una cosa en què m’ho he passat molt bé, que ha sigut molt bonica. I com que més o menys estan sortint bé les coses, estic molt content.

Em costa molt de saber exactament. Dubto entre alguna samarreta blaugrana amb el número 9 cosit de color blanc, que fos algun regal per al meu germà gran. O potser la memorabilia que ja teníem a casa. Jo soc del 1971 i el meu pare va entrar al club, li va tocar la gestió amb Johan, i totes les altres gestions institucionals com a gerent. I és clar, teníem pins i altres objectes del Barça a casa. Molt probablement jo com a nen ja estava jugant amb això. O el cartell del 75è aniversari, el d’en Miró.

Quan va arribar com a jugador, jo era molt nen. Però, per exemple, celebràvem el Sant Nicolau a casa seva, la vigília del 5 al 6 de desembre. Fins i tot recordo que el comissionat del 75è aniversari, Francesc Sanuy, va fer de Sant Nicolau. Jo, tremolant, li vaig anar a demanar el regal. No ho he explicat a ningú, això; me n’acabo de recordar.

Era un amic dels pares. Primer, com a nen, me’l mirava com un personatge més o menys glamurós. Després va marxar, i a principis dels vuitanta, jo tenia l’etapa gloriosa del 73-74 com un record, i el d’Holanda, encara més, la taronja mecànica, per la part que em tocava, perquè la meva mare és holandesa. Anava sovint a l’estadi i cada vegada que el Barça no jugava amb empenta, no hi posava el cor, aquell crit de “Neeskens, Neeskens!”. Com si el Neeskens s’hagués perdut entre la neu. Cruyff va tornar a venir en un partit d’homenatge a Sotil. Ell venia amb la Danny i amb Marco van Basten, en aquell moment una promesa de jugador. Jo em vaig asseure darrere seu. Vam restablir la connexió, van tornar a estiuejar al Montanyà i em vaig fer íntim amic del Jordi, la Chantal i la Susila. Amics d’estiu.

De nen, tinc aquests estius al Montanyà. Venia gent a la tanca a demanar autògrafs. La Chantal entrava a dins amb el paper, firmava i tornava. Gamberrades de nens. En aquell moment ja t’adones de la repercussió que té, encara jove. Però la dimensió més espectacular arriba més a partir del dream team. El Johan havia sigut millor jugador del món, però el dream team és el que el converteix en un visionari. És que és un dels personatges més importants de la història del futbol.

Sí, però és que el Johan sempre s’encarregava de baixar del pedestal. No deixava que el vanagloriessis. De seguida fotia conyes i es posava a jugar, amb el joc més absurd, més familiar. No et deixava enaltir-lo.

És bonic perquè aquests dos últims anys han aparegut diversos llibres i històries sobre la tàctica del futbol, i sobretot especialitzades en el Barça. Els de Martí Perarnau, i el de Fermín Suárez i Ángel Iturriaga. I aquí pots veure que, tot i que l’estil del Barça ha cristal·litzat amb el dream team, i el lligam que va establir Johan entre el joc del primer equip i el de la Masia, moltes altres formacions de la història del Barça ja apuntaven cap a aquest estil de joc. El compromís del Barça amb la pilota, amb la passada curta i rasa, i obliqua, amb el joc combinatori, el passing game, que en deien, ja hi és des de l’origen del Barça. El compromís amb el joc escocès, que després es va encarnant en diferents entrenadors. Cadascun aporta alguna característica que encara es manté. El fals nou, els hongaresos ja l’aplicaven. La tàctica del fora de joc, el pressing per tot el camp, tots defensen, tots ataquen, defensar cap endavant, això ja és del Michels. Els rondos de Michels i Laureano Ruiz. Hi ha tota una sèrie de característiques que van alimentant el que després, amb el Johan, se sistematitza, es codifica. I després, els deixebles del Johan converteixen això en una mena d’abecé, de cànon, al qual el Barça no vol renunciar.

Exacte. I d’exigir-te l’excel·lència. Com és que el Barça és l’avantguarda del futbol femení? Això ho hauria pogut agafar qualsevol altre club. I el Barça, en canvi, s’ho imposa o assumeix que això és una cosa que ha de fer. Abans que molts altres clubs del món, amb aquesta ambició. Tot té els seus protagonistes i els seus herois, però a mi el que m’agrada de ressaltar, d’aquesta història del volem la pilota, és que és una mena de subconscient col·lectiu. És una cosa que anem fent a partir de decisions acumulades, que tendeixen cap a una manera d’entendre el joc, cap a una manera d’exercir el protagonisme damunt del camp, cap a una manera d’aspirar a ser justos, a ser millors que els nostres adversaris. I estar a l’avantguarda de l’evolució, del progrés.

I hi faltarien la propietat dels socis, i el caràcter multiesportiu del club. Són les cinc característiques que ens fan específics i que són respostes al més que un club. I són les que hem de lluitar per mantenir tal com són. Podria ser que ens arribés una onada d’un estil de joc molt diferent del quan ens enamorem, no se sap mai.

O el caràcter pluriesportiu. Però ara ho tenim tot, i ho hem de preservar.

Sí. El que passa és que ho tractem a l’últim programa, i Villatoro diu una cosa que té tota la raó. Quan el Barça guanya la primera copa d’Europa, el mateix any dels Jocs Olímpics, Barcelona i el club es fan una mica globals. I això no para de créixer fins avui. Barcelona ara és una capital mundial. I el Barça, en meravellar amb el seu joc, és un protagonista mundial. Hi ha aquesta tensió entre la globalitat i la identitat, que viu en la seva pròpia pell. I aquell dia, pel que hem pogut anar esbrinant, hi ha un debat. Gent que vol jugar i gent que no. Gent que vol venir a veure’l. La junta decideix jugar-lo, amb l’estadi buit.

És una decisió de compromís, entenc jo, que evidentment hi ha gent a qui no agrada gens. Jo no ho voldria valorar. Tot el país va fer coses bé i coses malament. El Barça és una de les institucions més globals d’aquest país, i en va ser víctima i protagonista alhora.

Una altra vegada, queda clar que el Barça no és neutre, que per molt que algú en algun moment aspiri a aquesta neutralitat, el Barça és una institució d’aquest país i pateix en la seva pell les mateixes tensions, els mateixos debats, les mateixes aspiracions que sovint pateix, o lidera, el país. Crec que està bé adonar-se’n i explicar-ho.

No, el vaig veure molt content i en un estat de tranquil·litat d’ànim, d’esperit. Tant ell com els seus companys que viuen allà, tenies la sensació que ja tornaven a mirar cap al Barça amb una tranquil·litat. Estan bé allà, feliços. Va ser molt bonic.

Crec que hi ha un punt d’instrumentalització. Hi ha qui ho vol llegir com un senyal que està enviant... No cal! No ho sé, deixa-ho. Al final, ha fet el que ha pogut, ha enviat un regal.

Ha estat xulíssim. A més, he trobat un equip magnífic, amb la gent de Mediapro i tots els professionals amb qui he treballat. Havia sortit una mica cremat dels anys de fer televisió, per la feinada que és, sobretot quan ho fas amb pocs mitjans i pocs recursos. I aquesta vegada, acompanyat per ells, ha sigut molt més fàcil. I molt bonic, perquè, és clar, també estar dins del Barça facilita moltes coses. No hi ha aquella mena de frontera que fan molts jugadors.

No! Tinc moltes ganes de tornar a ser el músic local que soc.

Crec que vaig aprendre més quan estava a Barça TV, amb programes molt diversos. Entrava en contacte amb gent de tota índole i veia com se li il·lumina la cara quan parles del Barça, sigui en la circumstància que sigui. Ara, m’ha tocat això més institucional, però també ho he certificat, ho tornes a comprovar. Quan vas amb un compositor que no hi guanya res, en realitat, a fer això; potser a l’inrevés, però li fa il·lusió. I li provoca una autoexigència al nivell més alt. Això és una lliçó que et dona per saber què dimonis és el Barça. El Barça és una cosa molt gran. En aquest país, ho hem convertit en una cosa tan gran, que costa d’explicar-ho a la gent de fora.

Això, deixem-ho per als que en saben i els que ho segueixen dia a dia. Crec que és un èxit aclaparador que el Barça pugui tornar al cap de tan poc temps i amb la perspectiva de tenir un camp tan espectacular com tindrà.

Vaig tenir alguns dubtes però el president me’ls va esvair. A més de ser el Barça, em tocava molt familiarment. M’ha semblat una oportunitat molt bonica, i estic agraït al president.

Diria que millor que mai, últimament. Pensa que per ell també ha estat un patiment, els últims anys, tornar a redreçar-ho i tenir un projecte que generi tanta il·lusió. I que torni a ser una amenaça per als grans equips i una referència mundial. Això no és fàcil. Ara almenys la il·lusió ja la tenim. Tens ganes d’anar als partits, de comentar-los amb els companys; és la funció que ha de fer un equip.

No em sorprèn perquè des de fa molts anys el Barça cuida la Masia. Des de Núñez als vuitanta, Cruyff que ho omple de sentit, i des d’aleshores no hem parat de produir grans jugadors. La qüestió és que s’ho cregui tothom, des del president fins al director esportiu, l’entrenador del primer equip, els de sota, i tothom. Que hi hagi una cadena de transmissió que faci que la màquina funcioni i que els nanos vegin la possibilitat d’arribar-hi, que no hi vegin un tap.

Jo crec que ja ha enganxat. La història del Barça i les decisions cabdals del Barça les prenen els socis i els seguidors. I crec que hi ha un quòrum del 100% que l’himne del Barça, de l’Espinàs, el Picas i el Valls, és un himne per sempre. I jo n’estic orgullós, crec que és preciós i que no ha perdut ni un segon d’actualitat. És perfecte. I a més, el pas del temps també l’ha fet millor. Totes les coses a què et mantens fidel, com que t’han acompanyat sempre, estan imbuïdes de molts records, i per tant cada cop és més sagrat. Això no vol dir que el Barça, quan li sembli, no vulgui cantar sobre el seu sentiment i la seva passió, i vulgui tornar a regalar-se himnes, cants, i no pari de produir obres. I quina millor ocasió per fer això que un 125è aniversari.

Són moltes impressions. Pensa que he tingut la sort, el privilegi, de tenir aquesta posició en què Miquel Barceló m’anava enviant esbossos, idees, i hem quedat dues o tres vegades perquè m’ensenyés coses que estava fent.

No. Soc músic i tinc molt interioritzat que la llibertat del creador és el bé més preuat. Ara, si en alguna situació en parlàvem, sí que li podies suggerir alguna cosa. Evidentment, això és un procés creatiu intern seu, i l’hem acompanyat tant com hem pogut, amb l’altra gent del comitè. Crec que és un artista que ha arribat a un moment de la seva trajectòria que, pels que no som molt experts en pintura, ens costa de valorar. A mi cada gest que fa em sembla preciós. Jo hauria fet una exposició només dels bruts, dels esbossos, per arribar al cartell, perquè hi havia coses meravelloses. N’havíem de triar un, i va ser el president qui va triar entre tres o quatre obres finals, que eren totes collonudes. Jo estic contentíssim, crec que és una peça meravellosa.