El 29 de novembre de 1899, onze persones respongueren a la crida de Joan Gamper publicada al diari Los Deportes per crear un club de futbol. Cent vint-i-cinc anys després, el FC Barcelona s’ha convertit en una entitat esportiva global amb uns ingressos propers als mil milions d’euros, més de 100.000 socis i milions d’aficionats arreu del planeta. La celebració d’aquesta efemèride es produeix enmig d’un clima social i institucional convuls davant la mobilització dels grups opositors a la gestió del president Laporta i la perspectiva d’uns nous comicis en un any i mig a tot estirar. Un enfrontament entre diferents posicions dins el barcelonisme que no és nou i que també va estar present en la commemoració de les noces d’argent, fet que propicià el retorn de Gamper a la presidència, i del centenari, amb la consegüent convocatòria d’eleccions anticipades l’any 2000.

Malauradament, aquestes dissensions, habituals en un club viu i democràtic, sovint han donat lloc a lluites fratricides. Per tal de presentar les pròpies iniciatives com aquelles destinades a “salvar” el club, històricament s’ha prioritzat el descrèdit envers la gestió de l’adversari per damunt de les propostes constructives. El concepte herència s’ha posat de moda exclusivament per referir-se a totes les errades comeses pels anteriors responsables del club, però mai per reconèixer el profit que dels seus encerts en treuen els seus successors. El Barça actual, un referent mundial, no seria possible sense les aportacions dels diferents presidents al llarg de la seva història. És per això que vull dedicar aquesta sèrie de tres articles a repassar les respectives contribucions a la consolidació dels aspectes cabdals que fan del nostre club una entitat única al món del futbol.

El primer, sens dubte, és el seu equip de futbol. Com a tal va ser fundat per Gamper, responsable de les incorporacions de Zamora i Samitier, artífexs de la primera època daurada durant el mandat del monàrquic Arcadi Balaguer. La incorporació de Kubala, per part d’Agustí Montal i Galobart (pare), propicià la consecució de tots els títols en joc per part del mític “Barça de les cinc copes”. Un gesta superada més de mig segle després per l’equip entrenat per Guardiola, una aposta personal de Joan Laporta, i liderat al camp per Leo Messi, fitxat per Gaspart, amb l’aportació d’un grup de jugadors formats a la Masia sota la presidència de Josep Lluís Núñez amb l’estil de joc impulsat per Johan Cruyff. El crac holandès arribà com a jugador a Barcelona de la mà d’Agustí Montal i Costa (fill) per tornar a guanyar el títol de lliga després de 14 anys. Com a entrenador, gràcies a la ratificació de Núñez davant les peticions de dimissió de l’assemblea de compromissaris, va aconseguir la primera copa d’Europa de l’entitat amb el dream team. Sandro Rosell va rescabalar la ferida oberta amb Martí Carreto pel “cas Di Stéfano” anticipant-se al Real Madrid pel fitxatge de Neymar Jr. i, amb Luis Enrique a la banqueta, aconseguí el segon triplet per al club sota la presidència interina de Josep Maria Bartomeu. Fins al dia d’avui, només el Bayern de Múnic ha pogut guanyar un sextet i dos triplets, una mostra de l’excel·lència assolida pel conjunt barcelonista. L’únic equip que ha comptat a la seva plantilla amb tres dels cinc millors jugadors de la història del futbol. A més, les cinc lligues de campions de futbol han estat guanyades per quatre presidents diferents (només Laporta l’ha aixecat dues vegades).

Tanmateix, el Barça és “més que un club” de futbol des que Gamper cridava “Visca el Barça i visca Catalunya” en finalitzar cada partit, s’aproximà al catalanisme polític, primer de la Lliga i després d’ERC, considerà el Barça com “el club de Catalunya”, donà suport a la creació de la Mancomunitat (1914) i s’adherí a la petició d’autonomia dels ajuntaments catalans (1918). Rafael Llopart adquirí la primera bandera catalana per a la seu social del club; Gaspar Rosés implantà el català com a llengua oficial (1916); Ricard Graells s’afegí a la commemoració de la Diada de l’Onze de Setembre (1919), i Joan Coma es posicionà a favor de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Josep Sunyol, afusellat a la serra de Guadarrama, reforçà encara més el compromís polític, cultural i cívic del club amb el país expressat en el lema Esport i ciutadania. Després de la victòria franquista, Montal (pare) recuperà les quatre barres a l’escut i Narcís de Carreras declarà per primer cop que el Barça era “més que un club” en la presa de possessió del seu càrrec. Sota la presidència de Montal (fill) es restituí el nom original del club, tornaren a onejar les senyeres a l’estadi i es reivindicà l’Estatut d’Autonomia de 1932. Ja en democràcia, Laporta actualitzà els valors tradicionals identitaris del club al voltant de quatre eixos (catalanisme, civisme, solidaritat i universalitat); Rosell obrí el Camp Nou a la Via Catalana, i, amb motiu del procés, Bartomeu refermà el compromís del club amb la llibertat d’expressió i el dret a decidir.