El rerefons de la desaparició del CF Reus Deportiu
Preguntes sense resposta
El documental ‘Laporta Gate - El cas Reus 2’ pretén exposar les irregularitats financeres que van propiciar la desaparició del Reus, a més de la relació dels principals responsables de la fallida amb la junta directiva del Barça del 2003, encapçalada per l’actual president blaugrana
L’octubre del 2020, el jutjat mercantil número 1 de Tarragona va decretar la dissolució del CF Reus Deportiu, una entitat centenària –originària del 1909– que va arribar a competir a la segona divisió estatal entre el 2016 i el 2019. El documental Laporta Gate - El cas Reus 2 –dirigit pel periodista reusenc Andreu Rauet, qui va poder accedir a diverses proves documentals que es mostren en el treball–, pretén exposar les irregularitats financeres que van propiciar la desaparició del club, a més de la relació dels principals responsables de la fallida amb la junta directiva del Barça del 2003, encapçalada per Joan Laporta, que afrontava el seu primer mandat en la presidència acompanyat per Joan Oliver (director general), Xavier Sala i Martín (tresorer) i Rafa Yuste (vicepresident esportiu).
El 2011, tots quatre van fundar conjuntament la societat mercantil Core Store, que opera sobre companyies com CSSB Limited, amb la qual el 2013 van adquirir el 57% de l’accionariat del CF Reus Deportiu. El 42% restant se’l va quedar Oliver a través de l’empresa Gaupau, convertint-se en el màxim accionista de l’entitat roig-i-negra (99%). Aquí entren dues figures clau: Sandra Solé, assessora d’inversions del Banc Sabadell i posteriorment de Bankinter, i Fernando de Oliveira, que tenien l’incentiu de percebre comissions a canvi d’atreure inversors.
Les xifres
Ells dos van convèncer més d’una desena de persones per invertir en el Reus i en la compra d’un club universitari de la tercera divisió de la Xina, el BIT (Beijing Institute of Technology). L’objectiu era aplicar el model formatiu i futbolístic de la Masia al país asiàtic. D’una banda, una família que va guanyar 34.000.000 d’euros en un premi de loteria hi va invertir 4.700.000 d’euros; la família Tartas, 450.000 euros, i el tennista Albert Ramos, més de 90.000 euros. El còmic Toni Cruz també va posar-hi diners, tot i que es desconeix la quantitat exacta.
Carmen i Paula Tartas expliquen que Laporta i el seu cercle de confiança utilitzaven la seva imatge i reputació en el món del futbol com a garantia per demostrar la viabilitat d’una sèrie d’operacions que, segons l’advocat Pepe Oriola, “no tenien cap mena de solvència bancària”. “La gran incògnita avui és saber on van anar aquests diners”, diu Rauet, que assegura que té el nom i els cognoms d’altres persones que es van implicar en el projecte del Reus, però que en el documental només han sortit aquells dels quals té proves.
Alguns dels afectats que encara no han rebut el pagament dels interessos per la inversió aportada han presentat demandes per estafa. Les germanes també asseguren que l’actual president del Barça els hauria ofert a elles i a altres inversors un contracte de feina fictícia en el club blaugrana amb la finalitat de saldar el deute i comprar així el seu silenci. La proposta va ser rebutjada per la família Tartas, però tant elles com altres testimonis expliquen casos en què el conflicte d’interessos es va resoldre amb aquesta operativa, com ara el de Bryan Bachner, que avui és el responsable de Barça Vision.
“He deixat de banda dossiers i sumaris que he preferit no incloure en el documental perquè s’hauria fet massa llarg –la durada és d’una hora i divuit minuts–, i he prioritzat aquella documentació gràfica més rellevant. Tot això, potser ho publicaré algun dia, tot i que encara no sé en quin format”, explica l’autor, que remarca que és “un cas amb moltes preguntes sense resposta”. “El jutge ha de determinar si hi ha delicte o no, però és evident que hi havia un patró i una estructura organitzada.” En el treball, Laporta confessa per primera vegada el seu vincle amb el Reus i parla en primera persona quan diu que encara avui és propietari del BIT i que haurien d’haver acceptat una oferta que van rebre per vendre el club xinès.
Sempre hi ha dues cares
Figures clau de l’entramat com Laporta, Oliver, Jordi Pujante –l’advocat de tots dos– i Solé i De Oliveira van optar per no oferir la seva visió en el documental. “M’hauria agradat que, com a part implicada del procés, haguessin pogut defensar la seva presumpció d’innocència –encara no hi ha cap sentència definitiva– i justificar el seu paper. Els ho vaig demanar, però s’hi van negar. Jo volia que parlessin els dos bàndols. Em semblava el més just i ètic, però ni tan sols Enric Masip, home de confiança del president del Barça, va voler defensar la seva gestió”, revela Rauet.
