Malacostumat a guanyar tant, el culer viu instal·lat en la felicitat. Però no deixa de ser culer: té dins seu un sentiment de fatalitat. En altres èpoques, costava menys relativitzar les derrotes, perquè actuava aquest mecanisme d'autodefensa que és el fatalisme. Estava ben entrenat i es feia present amb immediatesa i eficiència. És més, el culer sabia que quan les coses feia gaire temps que anaven bé, no tardarien a torçar-se. Si no era El Plantío enfangat, era el segrest de Quini o l'hepatitis de Maradona o la destral de Goikoetxea. Bé, potser s'hauria de distingir entre els fatalismes més quotidians -com eren aquelles derrotes per 1-0 lluny de casa que aigualien les golejades il·lusionants al Camp Nou- i els fatalismes majúsculs, com les desgràcies esmentades o els Gurucetas de torn. Aquell fatalisme que ja només recorda la meitat més madura dels barcelonistes és ara un virus latent que, a pesar dels molts èxits recents, es transmet de generació en generació. En els últims anys dins el culer conviuen la felicitat que s'exterioritza en (quasi) cada partit de l'equip i el fatalisme que cadascú té arxivat en algun lloc íntim.

Les èpoques canvien i el mecanisme de la fatalitat s'adapta a les noves situacions. Si pretèritament servia per activar la resignació, en aquests temps en què escassegen les decepcions s'activa molt menys però ho fa d'una manera més virulenta. El Barça perd per 0-2 contra l'Hèrcules després d'haver fet una arrencada de temporada fulgurant i s'engega la lluita entre la raó i els temors atàvics: no hi ha motius racionals per dubtar de la capacitat de l'equip a pesar d'aquesta ensopegada, però una inquietud interior activa tots els temors i és inevitable que el culer pensi durant un instant etern que potser allò és el primer símptoma de la decadència, d'un final de cicle, d'un model esgotat. És més, a vegades no cal ni que sigui un gol en contra o un penal fallat. Pot ser un senyal qualsevol, per insignificant o absurd que sigui. Ahir mateix, per exemple, veure sortir els àrbitres vestits de blanc podia despertat qualsevol fantasma amagat. De blanc al Camp Nou. I no quatre, sinó sis. (Per cert, un apunt sobre això dels dos àrbitres de línia: si és la solució tecnològica que proposa la UEFA pels gols fantasma, que se l'estalviï). Sis àrbitres blancs podia ser un mal averany colossal. Tot molt exagerat, és cert, però tan íntim de cada culer com sovint instigat per les circumstàncies. Això ha passat poques vegades en el Barça de Guardiola, però passa cada vegada que passa. I, per sort, se sol acabar en el partit següent.

El partit següent al de l'Hèrcules, per sort, era ja el d'ahir. I no tindria més història si no fos que era el partit després de... i que va passar el que va passar en el minut 19. Sense aquest context, hauria estat una altra mostra de la manifesta superioritat futbolística del Barça. El gol de Govou va ser un moment de suspens macabre, una malícia extrema. La colossal producció futbolística del Barça no només no tenia premi, sinó que es premiava la negació del Panathinaikòs. Tanta superioritat, tanta possessió de pilota, tantes rematades, tanta productivitat immaterial i, apa, a remuntar un 0-1. El Barça sol encaixar gols extrems, o sigui a l'altra banda del seu estil futbolístic: pilota llarga del porter, un la desvia i l'altre remata a gol. Com ha passat a San Mamés o a altres camps. En fi, va ser un altre flirteig amb el fatalisme. La lògica deia que no hi havia motius per preocupar-se, però les inquietuds de l'ànima culer són inescrutables.

Per sort, els nous temps no són els vells temps. No són temps per deixar-se dominar per les emocions negatives. L'equip es va agafar el gol de l'equip grec com una motivació per dir prou. I amb fredor de cirurgià va començar a fabricar un catàleg de gols -de tiralínies, de córner!, d'orfebreria...-, amanit amb una col·lecció d'ocasions fallades. El Panathinaikòs tenia un pla únic, que no variaria ni amb el 0-0, ni amb 0-1 ni amb la pluja de gols que li havia de caure a sobre. El seu pla podia recordar el de l'Hèrcules, o sigui, la reversió del pla de l'Inter de Mourinho (que, per cert, va acabar amb derrota dels italians). Però fins i tot quan el pla és tan esquemàtic i monotemàtic, s'ha de fer molt i molt bé per aturar el Barça, i ahir, a més, era el Barça amb els titulars en cada posició. El tècnic grec, Nikos Nioplias, va disposar un 4-1-4-1 o un 4-5-1 o, és igual, una aglomeració d'homes davant la seva àrea. Però va tenir dos problemes fonamentals: un, que el Barça es va moure amb més sentit, i dos, el Panathinaikòs es va limitar a una actitud posicional i no va pressionar a partir de la pilota. Els blaugrana, més espavilats que dissabte passat, van abusar futbolísticament dels grecs. I a pesar del 5-1, va tenir compassió de Tzorvas, el grec de la porteria. La felicitat es reinstal·la al cos dels culers. I el fatalisme, què? El fatalisme? No sé de què em parla.