Són dotze esglaons els que deixaran el Barça a les portes de Wembley, on va guanyar el seu primer màxim trofeu continental i vol tornar-hi amb aquesta generació irrepetible de futbolistes. Ahir van oferir un nou espectacle esportiu d'altíssim nivell. Ara queden onze esglaons més. Que el camí serà llarguíssim i complicat és tan cert com que tot el barcelonisme pot permetre's somiar. Potser poder somiar l'èxit sigui el primer pas per convèncer-se que es pot assolir.

La golejada per 5 a 1 va resultar purificadora. L'ambient s'havia enrarit després de la derrota contra l'Hèrcules. Probablement sigui ja massa temps d'alegries. La parròquia blaugrana desconfia de seguida. L'equip va acudir al rescat amb una cop d'autoritat magnífic, contra un rival, és cert, menor. El Panathinaikòs és un equip molt menys competitiu que l'Hèrcules. Poruc fins a la desmesura, ni tan sols no va creure en ell mateix quan es va avançar. El gran símptoma de la seva petitesa.

El partit va deixar una altra vegada Leo Messi un esglaó per sobre la resta. A pesar de fallar un penal, va completar un partit formidable.

La versió més rica del futbol creix al voltant de l'argentí. El futbol a un toc, com en el primer gol; el futbol col·lectiu, en el segon; el futbol impossible, en el doble pal que va aprofitar Pedro. Leo va superar ahir Rivaldo com a màxim artiller del Barça en la Champions. Vint-i-set gols i el repte de ser per tercer cop consecutiu el pitxitxi de la competició.

Amb dues meravelles de Leo i una aparició furtiva de Villa, el Barça va desactivar les alarmes, els fantasmes i tota mena de formes de la por que s'havien instal·lat amb el gol inicial de Govou, tan sorprenent com increïble.

El record de l'Hèrcules estava massa fresc per evitar pensar malament. Valdez havia humanitzat el Barça. La derrota en la lliga tenia l'efecte de totes les derrotes: posava en dubte totes les certeses, fins i tot les més consolidades després de dos anys d'un futbol enorme. Si el verb era dubtar, els vint minuts inicials que va fer el Barça, plens d'idees plasmades a la gespa encara malmesa, no servien per a res si, en l'única incursió ofensiva, el rival inaugurava el marcador.

A pesar que era difícil de creure el que deia el marcador, la realitat indicava que el Barça havia de remuntar.

Experts i lúcids, els deixebles de Guardiola sabien que era complicat jugar millor que com ho havien fet. Llavors, s'havia d'insistir en la idea. Persistir, el gran verb de l'era Pep.

La clau era confiar en el camí iniciat des del primer minut. Guardiola va presentar el millor equip possible. L'equip de gala o dels titulars, com es vulgui anomenar. La qüestió era que l'entrenador va honorar la Champions amb el millor de la plantilla.

Si l'equip d'ahir era millor tècnicament que el que va caure contra l'Hèrcules, és cosa dels tècnics. La diferència concreta entre la producció d'aquells i d'aquests va ser la velocitat de la circulació i tot el que se'n deriva: la quantitat d'ocasions, la localització del joc en camp rival, la possessió de la pilota i la sensació d'imminència del gol.

Malgrat tot això, el marcador el va inaugurar el Panathinaikòs, mitjançant una bona assistència de Cissé a Govou. El davanter va guanyar la carrera al seu compatriota Abidal i va marcar al pal llunyà de Valdés.

Probablement, el fet que el Barça empatés un minut després va evitar que l'angoixa s'apoderés de la graderia. Va ser ràpid, bonic i eficaç: Xavi pensa i assisteix Messi; Leo corre i executa amb un toc delicat amb l'interior del peu esquerre. De seguida Villa va fer el segon. Va ser una acció que convida a l'optimisme: es va gestar després d'un córner. Busquets és dels pocs homes alts que han quedat a l'equip. Va anar al primer pal i va pentinar una pilota que Villa va enviar a porteria.

La primera part la va coronar Messi amb un gol que expliquen per ells mateixos el que és el Barça. Una doble paret, a un toc, precisió en velocitat, Messi com a conductor, principi i final. Un gol dels que fan època.

El rival va pagar el preu de no creure-hi ni quan el resultat li somreia. Va naufragar sense remei. Va campar pel Camp Nou com un equip dels dolents, sense caràcter ni astúcia. Només Govou es va salvar de la crema, perquè va ser l'autor del gol, un miratge dels grans.

Si de cas, l'únic interessant que va aportar va ser el duel entre Leto i Alves. Es van discutir tot el partit. Argentí contra brasiler. Cent anys de rivalitat a la sang. Més enllà d'això, un desert inquietant.

Els grecs es van ofegar sota la pressió local. Busquets va governar amb fermesa i elegància el cercle central. Una estranya virtut presideix el seu futbol: sempre és on ha de ser fent el que ha de fer. Va actuar igual de bé com a mig centre que com a interior, quan es va desplaçar per fer lloc a Mascherano.

La dimissió del rival va permetre la festa. Es va desfermar amb un penal, que Messi va executar sense malícia i a les mans de Tzorvas. No importava. Més motivat estava l'argentí després de l'errada. Tant, que va intentar l'impossible. Sense angle va xutar una pilota que es va passejar per la línia de gol i es va estavellar als dos pals fins que Pedro, murri i veloç, la va convertir en el quart.

Alves va coronar la golejada. Cinc dianes per acabar qualsevol bri d'inquietud. És l'única manera que té l'equip de convèncer l'afició. No n'hi ha cap altra. S'ha fet de la millor manera possible en un curs en què el somni de Wembley presidirà cada pas cap a la final.