Superioritat i fatalisme

Mala­cos­tu­mat a gua­nyar tant, el culer viu ins­tal·lat en la feli­ci­tat. Però no deixa de ser culer: té dins seu un sen­ti­ment de fata­li­tat. En altres èpoques, cos­tava menys rela­ti­vit­zar les der­ro­tes, perquè actu­ava aquest meca­nisme d'auto­de­fensa que és el fata­lisme. Estava ben entre­nat i es feia pre­sent amb imme­di­a­tesa i eficiència. És més, el culer sabia que quan les coses feia gaire temps que ana­ven bé, no tar­da­rien a torçar-se. Si no era El Plantío enfan­gat, era el segrest de Quini o l'hepa­ti­tis de Mara­dona o la des­tral de Goiko­et­xea. Bé, pot­ser s'hau­ria de dis­tin­gir entre els fata­lis­mes més quo­ti­di­ans -com eren aque­lles der­ro­tes per 1-0 lluny de casa que aigua­lien les gole­ja­des il·lusi­o­nants al Camp Nou- i els fata­lis­mes majúsculs, com les desgràcies esmen­ta­des o els Guru­ce­tas de torn. Aquell fata­lisme que ja només recorda la mei­tat més madura dels bar­ce­lo­nis­tes és ara un virus latent que, a pesar dels molts èxits recents, es trans­met de gene­ració en gene­ració. En els últims anys dins el culer con­vi­uen la feli­ci­tat que s'exte­ri­o­ritza en (quasi) cada par­tit de l'equip i el fata­lisme que cadascú té arxi­vat en algun lloc íntim.

Les èpoques can­vien i el meca­nisme de la fata­li­tat s'adapta a les noves situ­a­ci­ons. Si pretèrita­ment ser­via per acti­var la resig­nació, en aquests temps en què escas­se­gen les decep­ci­ons s'activa molt menys però ho fa d'una manera més viru­lenta. El Barça perd per 0-2 con­tra l'Hèrcu­les després d'haver fet una arren­cada de tem­po­rada ful­gu­rant i s'engega la lluita entre la raó i els temors atàvics: no hi ha motius raci­o­nals per dub­tar de la capa­ci­tat de l'equip a pesar d'aquesta enso­pe­gada, però una inqui­e­tud inte­rior activa tots els temors i és ine­vi­ta­ble que el culer pensi durant un ins­tant etern que pot­ser allò és el pri­mer símptoma de la decadència, d'un final de cicle, d'un model esgo­tat. És més, a vega­des no cal ni que sigui un gol en con­tra o un penal fallat. Pot ser un senyal qual­se­vol, per insig­ni­fi­cant o absurd que sigui. Ahir mateix, per exem­ple, veure sor­tir els àrbi­tres ves­tits de blanc podia des­per­tat qual­se­vol fan­tasma ama­gat. De blanc al Camp Nou. I no qua­tre, sinó sis. (Per cert, un apunt sobre això dels dos àrbi­tres de línia: si és la solució tec­nològica que pro­posa la UEFA pels gols fan­tasma, que se l'estalviï). Sis àrbi­tres blancs podia ser un mal ave­rany colos­sal. Tot molt exa­ge­rat, és cert, però tan íntim de cada culer com sovint ins­ti­gat per les cir­cumstàncies. Això ha pas­sat poques vega­des en el Barça de Guar­di­ola, però passa cada vegada que passa. I, per sort, se sol aca­bar en el par­tit següent.

El par­tit següent al de l'Hèrcu­les, per sort, era ja el d'ahir. I no tin­dria més història si no fos que era el par­tit després de... i que va pas­sar el que va pas­sar en el minut 19. Sense aquest con­text, hau­ria estat una altra mos­tra de la mani­festa supe­ri­o­ri­tat fut­bolística del Barça. El gol de Govou va ser un moment de sus­pens maca­bre, una malícia extrema. La colos­sal pro­ducció fut­bolística del Barça no només no tenia premi, sinó que es pre­mi­ava la negació del Panat­hi­naikòs. Tanta supe­ri­o­ri­tat, tanta pos­sessió de pilota, tan­tes rema­ta­des, tanta pro­duc­ti­vi­tat imma­te­rial i, apa, a remun­tar un 0-1. El Barça sol encai­xar gols extrems, o sigui a l'altra banda del seu estil fut­bolístic: pilota llarga del por­ter, un la des­via i l'altre remata a gol. Com ha pas­sat a San Mamés o a altres camps. En fi, va ser un altre flir­teig amb el fata­lisme. La lògica deia que no hi havia motius per pre­o­cu­par-se, però les inqui­e­tuds de l'ànima culer són ines­cru­ta­bles.

Per sort, els nous temps no són els vells temps. No són temps per dei­xar-se domi­nar per les emo­ci­ons nega­ti­ves. L'equip es va aga­far el gol de l'equip grec com una moti­vació per dir prou. I amb fre­dor de cirurgià va començar a fabri­car un catàleg de gols -de tiralínies, de córner!, d'orfe­bre­ria...-, ama­nit amb una col·lecció d'oca­si­ons falla­des. El Panat­hi­naikòs tenia un pla únic, que no vari­a­ria ni amb el 0-0, ni amb 0-1 ni amb la pluja de gols que li havia de caure a sobre. El seu pla podia recor­dar el de l'Hèrcu­les, o sigui, la reversió del pla de l'Inter de Mou­rinho (que, per cert, va aca­bar amb der­rota dels ita­li­ans). Però fins i tot quan el pla és tan esquemàtic i mono­temàtic, s'ha de fer molt i molt bé per atu­rar el Barça, i ahir, a més, era el Barça amb els titu­lars en cada posició. El tècnic grec, Nikos Nio­plias, va dis­po­sar un 4-1-4-1 o un 4-5-1 o, és igual, una aglo­me­ració d'homes davant la seva àrea. Però va tenir dos pro­ble­mes fona­men­tals: un, que el Barça es va moure amb més sen­tit, i dos, el Panat­hi­naikòs es va limi­tar a una acti­tud posi­ci­o­nal i no va pres­si­o­nar a par­tir de la pilota. Els blau­grana, més espa­vi­lats que dis­sabte pas­sat, van abu­sar fut­bolísti­ca­ment dels grecs. I a pesar del 5-1, va tenir com­passió de Tzor­vas, el grec de la por­te­ria. La feli­ci­tat es reins­tal·la al cos dels culers. I el fata­lisme, què? El fata­lisme? No sé de què em parla.