Els socis, contra Joan Laporta. L'assemblea general del Barça va decidir ahir portar l'expresident i els seus companys de junta als tribunals per reclamar-los els 48,7 milions d'euros en pèrdues acumulades durant els seus set anys de gestió. Ho va fer avalada per l'assistència més alta de la història i per nou hores d'intens debat, però marcada també per l'aparent contradicció que representava fer seure a la banqueta dels acusats el president amb més èxits esportius de la història del club. El mateix Sandro Rosell, que se sotmetia a la seva primera assemblea, va reconèixer aquest dubte moral. Primer, va admetre que personalment, vivia «un moment horrorós», «un tràngol», i que, lògicament, li semblava perjudicial conduir el club a una judicialització. Després, va exposar els arguments que s'havia plantejat en l'àmbit personal tant per votar que sí com que no, i va proposar als socis tres minuts de silenci per reflexionar-hi. I, finalment, va preferir abstenir-se en les votacions. «No volia condicionar les votacions», va justificar més tard. De fet, també ho van fer la meitat de directius –Carles Vilarrubí, Jordi Cardoner, Javier Bordas, Pilar Guinovart, Joan Bladé, Silvio Elías, Dídac Lee i Ramon Cierco–, mentre els altres nou optaven pel sí. Aquesta divisió d'opinions es va estendre a la resta de la sala, tant en el torn de preguntes com en les votacions, ja que el «sí» va vèncer amb 468 vots a favor, 439 en contra i 113 abstencions.

L'acció de responsabilitat civil –en cap cas penal– que havia exposat el directiu Eduard Coll va ser aprovada en el que Rosell va qualificar com «la decisió social més important en tota la història del Barça». Estrictament, el club denunciarà Laporta i la resta de directius que van esgotar l'últim mandat pels 48,7 milions de pèrdues computats des del 2003 –s'inclouen els 79 milions de l'últim exercici, auditat per l'empresa Deloitte, i els 64 corresponents als vuit primers dies de mandat, recorreguts per la junta anterior–, però van ser els malbarataments apareguts en l'auditoria preventiva els que van empènyer la majoria de socis cap al vot de càstig. L'expressió espontània d'un soci –«si Laporta l'ha feta, que la pagui»– va acabar arrelant a l'assemblea.