Estàvem acostumats anys i anys a subestimar l'assemblea de compromissaris per la seva fluixa participació i, per tant, representativitat, perquè acabava essent una rutina per acabar aprovant tot el que presentava la directiva de torn (amb la colossal excepció de la que va conduir l'interí Enric Reyna), per la propaganda del règim que exercia el president corresponent, per les intervencions monologuistes de molts socis, per la llarga durada sense pics d'interès, per moltes coses més. Assistir a l'assemblea d'ahir era com no haver assistit a totes les anteriors. En la d'ahir hi va haver una àmplia participació i, per tant, un representativitat més significativa (a més, no es pot acusar com altres vegades la directiva de crear-se una claca a mida, ja que el gruix dels compromissaris eren els que es van nomenar per sorteig durant encara el mandat de Laporta), la rutina es va trencar amb un crescendo d'informació, d'arguments, d'interès i de transcendència, i amb votacions amb lectures molt interessants, perquè més que propaganda hi va haver arguments i debats de bon nivell, i perquè l'interès va anar creixent hora a hora fins a arribar al clímax de la votació clau del dia i per moltes coses més.

L'assemblea de compromissaris tenia un prestigi molt malmès en comparació amb les jornades electorals en el club blaugrana. L'elecció del 2003 va ser una lectura molt rotunda de cap on volien els socis que anés el club després del nuñisme i d'intent de Gaspart de prolongar-lo en un qui sap què. I l'elecció del 2010 també va deixar un missatge inequívoc dels socis per distingir entre els èxits esportius i la deriva institucional del laportisme. L'assemblea d'ahir, més enllà de la transcendent decisió d'exigir responsabilitats a Laporta i la seva directiva per mala gestió, també va oferir lectures importants sobre l'estat del barcelonisme, que primer es van reflectir en els arguments previs dels socis abans de les votacions i després en les votacions. Els socis havien de decidir qui pagava la festa que reflectien les conclusions de la due diligence sobre els últims anys de la gestió de Laporta, i pocs socis es van atrevir a qüestionar que no fos una festa després de l'exposició del representant de KPMG i, sobretot, després de l'exhibició d'arguments i la brillantor expositiva del vicepresident econòmic, Javier Faus. La magnitud de la festa ja va ser una altra qüestió, però la rotunditat de la votació per aprovar els comptes va evidenciar que a poca gent li havien quedat dubtes: 984 a favor i 47 en contra. Faus havia estat didàctic, contundent, brillant en l'argumentació i en el to i, sobretot, molt convincent, com va reflectir el resultat. És clar que les conclusions de la due diligence havien ajudat molt a predisposar els compromissaris. Eren exemples demolidors de lleugeresa, irresponsabilitat i falta d'ètica. I si algú encara ho podia posar en dubte, la decisió de la junta de Laporta dos dies abans d'acabar el mandat de subscriure, pagant el club, una pòlissa d'assegurança per cobrir, fins a 25 milions d'euros i fins al 2016, la seva responsabilitat en cas d'irregularitats en la gestió ja deixava sense arguments qualsevol que pogués o volgués tenir dubtes.

El nivell de gravetat i importància de l'assemblea va arribar al punt culminant del dia: l'argumentació i la votació de l'acció de responsabilitat. Molt didàctica i equànime la intervenció del directiu Eduard Coll (més tard, un soci fins i tot li va dir que havia insistit massa a puntualitzar que allò era una proposta però que es podia decidir lliurement no prendre aquella decisió, que no passava res si no es prenia). I les intervencions dels socis, moltes molt ben argumentades, van reflectir el clima de dilema a l'hora de prendre aquella decisió, que Rosell va qualificar, sense exagerar, com «la més important de la història del club en l'àmbit social». Hi va haver intervencions interessants de diversos socis. Tres exemples de dues veus de l'experiència: el soci 532: «Mai havia tingut un problema de consciència tan greu. Mai hem sigut tan feliços pels èxits de l'equip però tampoc m'he sentit tan poc identificat amb la conducta social de la junta de Laporta. Votaré sí, molt dividit. Però, això sí, la irresponsabilitat d'aquesta junta hauria estat no haver-ho explicat.» Una sòcia de Granada: «Girem full.» I el soci 93, l'últim d'intervenir: «Jo les he vist de verdes i de madures. Havent escoltat tanta gent, dubto del que haig de dir. Votant sí, la caverna mediàtica disfrutaria. Que disfrutin! Hem de fer un pas endavant i establir un precedent. Però no voldria tampoc marxar d'aquí pensant que hi ha hagut un tic de revenja. Sí que hi ha un tic de discòrdia entre Laporta i Rosell, i hi serà sempre. Com entre kubalistes i suaristes, que estaven a mata-degolla.»

I després, en el torn de resposta del president, va arribar el moment més elevat de l'assemblea. Rosell va escenificar amb molta tensió narrativa el dilema moral que es plantejava als barcelonistes, i va fer una síntesi perfecta dels arguments per votar sí o votar no. Sí: per les pèrdues generades, per haver venut patrimoni per quadrar balanços, pel malbaratament i falta d'ètica en la gestió i per pèssimes, sospitoses i injustificades inversions en jugadors (Keirrison i Henrique) i patrimoni (Viladecans). No: perquè abona la divisió, perquè uns quants directius de Laporta no hi tenen culpa, perquè no és just que el president amb més èxits esportius acabi demandat, per les tres grans decisions històriques (fer fora els violents, Unicef i Guardiola) i perquè s'han generat molts recursos. Va ser la viva expressió del conflicte interior de cada soci i de la massa social en el seu conjunt. Un moment sublim, que va saber allargar dramàticament i molt sentidament amb la frase d'Evarist Murta a Guardiola: «Si tens dubtes, fes sempre el que creguis que és millor pel club.». I encara més amb els tres minuts de reflexió que va proposar abans de votar. Independentment del resultat posterior (que va reflectir el dilema), l'assemblea d'ahir val la pena ser recordada per aquesta intervenció. Un gest que enllaça amb l'actitud de Rosell envers Laporta el dia del Gamper, però aplicat a la decisió més important que segurament s'ha pres en una assemblea.

La resta ja va ser culminar l'ordre del dia. El dia d'ahir ja havia quedat gravat per a la història, encara que sigui per un fet tan lamentable. Però un altre soci ja ho havia definit: «No hem de tenir por. És un acte de responsabilitat.»