Ningú no necessita el reconeixement de qui no el vol donar. El Barça tampoc. Però una cosa és no reconèixer els mèrits d'algú i una altra de diferent falsejar-los. Arsène Wenger, a qui teníem per un entrenador de fermes conviccions i una persona equànime, ha sucumbit als efectes devastadors del futbol del Barça i s'ha afegit gregàriament a les campanyes difamatòries de la premsa madridista. El tècnic de l'Arsenal s'ha apuntat a la teoria del villarato, la que pretén amagar els mèrits del Barça rere les presumptes ajudes arbitrals i, per extensió, de les autoritats federatives a escala estatal, europea i mundial. Posar al centre de l'anàlisi de l'eliminatòria Barça-Arsenal l'expulsió de Van Persie és d'un victimisme només assimilable al que predica José Mourinho. Si volen, amb unes altres formes, però amb el mateix descrèdit. Curiosament, Wenger s'apunta a la teoria difamatòria que va perpetrar Alfredo Relaño quan el director del diari As acaba de fer un gir, segurament involuntari, en les seves teories. Sense deixar de mantenir que és el villarato el que ha situat el Barça on és i que el joc del Barça és avorrit, resulta que no se li acudeix cap més manera d'elogiar la magnífica primera part del Real Madrid, el seu equip, a Santander dient que va jugar com ho fa el Barça. A l'Arsenal, el que li va passar realment contra el Barça és que va tenir molta més sort que l'equip de Relaño. Si l'equip de Guardiola hagués tingut la mateixa efectivitat que el dia del 5-0 (resultat, per cert, curt), l'eliminatòria hauria acabat amb un global de deu o dotze gols a favor del Barça. Res més. Si no va ser així va ser per dues coses: pel poc encert dels davanters blaugrana i perquè, s'ha de reconèixer, l'Arsenal va ser més efectiu defensant-se que l'equip blanc. Al final, però, només li va servir per caure sense ser l'equip que és, o que vol ser. La realitat, al capdavall, és una: tant els que es vanten de jugar com el Barça i després no ho fan com els que menyspreen la seva manera de jugar surten escaldats quan s'hi enfronten. D'això hi ha motius futbolístics, és clar. Però també d'actitud. Mentre uns neguen la realitat i practiquen maniobres de distracció, el Barça cada partit es mira al mirall i es pregunta en què pot millorar. I ho intenta. I se'n surt.

En el món del futbol cada dia les coses són més segons el color de la samarreta que porta posada la gent, també els periodistes. Però hi ha realitats inqüestionables. Afortunadament, el món és molt més gran que el regne de la mesquinesa. La premsa mundial (deixant Madrid, autoproclamat centre del món, fora) és explícita (ja ho veuen aquí al costat). Repeteixo només dues portades: «Viva el fútbol del Barça» (Olé) i «Indiscutable» (L'Equipe). Reconèixer-ho és voluntari. Negar-ho és intencionat. Però a vegades també des del Barça mateix s'han de dir les coses tal com són, com va fer ahir Mascherano.