«Cesc significa més estil, més alternatives, més fam, més gol de mig camp, més lideratge, més identitat, més compromís, més competitivitat i més futur. Portar Cesc ara és fer l'equip més fort.» Són paraules de fa un any en aquesta columna. Onze mesos després, el Barça té tres títols més al museu i Cesc, un any més d'experiència, maduresa i fam acumulades. Els arguments continuen vigents.

Qualsevol fitxatge és opinable i el de Cesc, també. Cou fonamentalment pel que costarà i hi ha qui ja avisa que aquests milions se li recordaran algun dia des de la graderia. Amb això, no hi ha res a fer. L'afició és sobirana. Tan sols recordar dues coses. La primera, amb permís de l'escut, que l'olla de grills no és precisament una de les millors virtuts del Barça. I la segona, que poques operacions com aquesta tenen una lògica futbolística tan aclaparadora.

Cesc no és un caprici ornamental, sinó una necessitat estructural. No és conjuntura, sinó pla estratègic. No afecta els complements de l'equip, sinó la seva essència. Cesc és immediatesa i futur. Amb ell l'equip millora el seu potencial ara i s'assegura la continuïtat en aquest nivell per uns quants anys. Avui donarà competència i oxigen a Xavi i Iniesta i més recursos a Guardiola i demà –i el 2013, i el 2017...– serà columna vertebral amb Valdés, Piqué, Busquets i Messi. Per això és prioritari per a Guardiola i per això mereix l'esforç del club.

Xavi té 31 anys i Cesc és generacionalment l'hereu natural, com Piqué ho és de Puyol. Però no només això. I convé remarcar-ho, perquè el fet més determinant és que Cesc és el futbolista que reuneix més aptituds per heretar el seu timó. Talent, lideratge, caràcter, pausa, visió de joc, experiència, cobertura, al marge de tenir absolutament interioritzat el futbol del Barça.

Iniesta podria, però a costa de malbaratar qualitats que el fan letal en una altre funció. Thiago simplement necessita madurar, polir el talent i créixer com a futbolista. Al Barça? Tant de bo.