El San Lorenzo de Almagro ja havia enlluernat les aficions d'Espanya i Portugal en la seva gira triomfal, la que va significar una autèntica conversió a la fe per part dels barcelonistes de les Corts, quan el futbol argentí va viure una sotragada històrica. Els jugadors s'havien afartat de ser els protagonistes de la festa a canvi de salaris que ells consideraven minsos. El gros dels guanys de taquilla se'ls enduien els clubs i, d'amagatotis, els directius encarregats de gestionar aquell fantàstic atractiu popular. Per posar un simple exemple, el San Lorenzo aplegava aleshores uns 40.000 socis i el seu estadi podia encabir una gernació de 90.000 ànimes en cada matx. Les figures del moment van fer comptes i els números no els sortien, de cap de les maneres. Aleshores, el naixent Sindicat de Futbolistes Argentins va decidir agafar el bou per les banyes i va proposar una mai vista vaga de mitgetes caigudes, secundada per la majoria de figures i liderada per tres cabdills de formidable carisma. El tercet, que tenia contracte en vigor amb el River Plate, estava format per Adolfo, El Maestro, Pedernera; Néstor, Pippo, Rossi, i un jove de morro fort conegut com Alfredo Di Stéfano. Com és costum, un empresari força murri, establert a Colòmbia, va decidir aprofitar-se de la crisi plantejada en altres indrets, de la incertesa viscuda sobre costelles alienes.

El 10 de juny del 1949, Pedernera, cabdill de la revolta, va mostrar la seva determinació a continuar la vaga i va acceptar la proposta llençada des de Bogotà pel milionari Alfonso Sénior, empresari que va anunciar la seva disposició a contractar el bo i millor de tot l'Amèrica del Sud per crear una nova lliga a Colòmbia que, si calia, se saltaria els dictàmens de la FIFA. La qüestió, el que interessava, era fer negoci i difondre el futbol al seu país, on el desig de pilota havia crescut de manera exponencial en els darrers temps. De seguida, el seu club, fins llavors conegut com el Municipalistas de Bogotà va passar a ser rebatejat com el Millonarios per la premsa local i els ambients continentals de futbol parlaven de Colòmbia com el nou Eldorado, aquell paradís terrenal que mai no arribarien a trobar els colonitzadors espanyols segles enrere. Pedernera va ser rebut per cinc mil persones a l'aeroport de Techo, que van formar una joiosa comitiva que el va traslladar al centre de la capital. De seguida va cridar Rossi i Di Stéfano, mentre comprova que la cartera de Sénior sembla un pou sense fons. En un tres i no res, van fitxar disset futbolistes, el millor de cada casa, l'elit de cada país, sense que importés la procedència, i van marcar un precedent històric de signe planetari. Seixanta anys abans del Chelsea, el City i el PSG, ja ens entenem.

Majoritàriament, els futbolistes arribaven al Millonarios des de l'Argentina, però també de l'Uruguai, el Perú, el Brasil i, fins i tot, un parell de britànics amb ganes de guanyar calerons. Si no rendien només començar, Sénior no tenia manies, liquidació i adéu-siau, que n'arribin de nous. Entre ells, en la segona tongada, procedent del Cúcuta colombià, un interior uruguaià, fill de pares gallecs, que va tenir l'honor de militar en les dues millors davanteres de la seva època, la del Millonarios i, posteriorment, quan el va fitxar Samitier, la del Futbol Club Barcelona. El seu nom era Ramón Alberto Villaverde, distingible per la seva qualitat, modèstia i un bigotet digne de galant cinematogràfic de l'època, tipus Clark Gable i Errol Flynn.

Fent un parèntesi en el relat, de Pedernera expliquen alguns historiadors que el seu nivell hauria merescut que la crítica el situés entre els millors jugadors de tots els temps, amb Pelé, Di Stéfano, Cruyff, Maradona i Messi, el santoral d'escollits per a la glòria que qualsevol aficionat d'arreu del món ja accepta sense discussions. El Maestro va ser el pal de paller a la celebèrrima máquina del River Plate, també anomenada los cavalleros de la angustia. Per què? Muñoz, Moreno, Pedernera, Labruna i Lostau se sabien tan bons que perllongaven el suspens al resultat fins als darrers minuts del partit per tal de donar una mica d'emoció als seguidors, als quals, és clar, causaven angoixa. Normalment, acabaven guanyant, no cal subratllar-ho. Pedernera va inventar la posició de davanter centre endarrerit per ajudar en la construcció d'atacs i lliurar-se del sever marcatge del central adversari. En el seu aprenentatge, Di Stéfano va prendre bona nota de l'estil i tot el que li podia ensenyar el seu mestre. Després, ho practicaria en el futbol espanyol.

Però Pedernera va néixer a l'Amèrica del Sud i el futbol, des que el van reglamentar els anglesos en la seva versió moderna, patia un evident eurocentrisme, disposat abans a glosar les excel·lències d'equips continentals i de les illes Britàniques que no pas a reconèixer els mèrits de gent que practicava l'esport més enllà de l'immens oceà. Per això, i només resulta un detall a tall d'exemple, tothom considera l'hongarès Nándor Hidegkuti el primer ariet endarrerit i no concedeix el mèrit al díscol argentí. Mentre l'anomenat ballet azul deixava bocabadades les aficions del nou món, en gires constants per fer caixa, la vella Europa preferia encantar-se amb l'Hongria de Puskas, Kocsis i Czibor, coneguda com els màgics magiars, els primers a derrotar Anglaterra al seu propi feu. En temps molt llunyans encara a la globalització d'avui, Europa dictava i la resta acceptava, tot i que la realitat anés per altres camins divergents. A tot arreu, però, triomfava entre els públics el desig de veure bellesa aplicada al futbol.

L'hegemonia del Millonarios arriba a tal nivell que van inventar la praxi del 5 y baile, consistent a pactar amb els rivals que només els marcaven cinc gols per després dedicar-se als arabescs, els tecnicismes i a provocar els aplaudiments de la graderia. A canvi d'evitar el ridícul i la previsible humiliació, els adversaris es comprometien a no jugar dur, a no posar en perill la integritat física dels artistes. Aquella època es va perllongar quatre anys de màxim esplendor fins que la FIFA, pressionada des de la federació argentina, va decidir que la festa de Sénior, l'anomenada lliga Dimayor o lliga Pirata, es va acabar l'octubre del 54, data límit per al retorn de tots els mercenaris als seus clubs d'origen segons l'acord que havien pres en l'anomenat pacte de Lima. Samitier, director tècnic del Barça, va veure el Millonarios en l'estrena de l'ampliat aforament de Chamartín a Madrid i volia fitxar aquell ros jove que imitava Pedernera per si Kubala no podia rendir com abans a causa de la tuberculosi guarida a Monistrol de Calders. Amb Laci i Di Stéfano junts, l'equip de les cinc copes va tenir llarga continuïtat assegurada i va donar espectacle d'altíssima qualitat a l'estadi de les Corts, que omplia l'aforament de 45.000 persones en cada matx. Ja sabem que el règim franquista es va acabar ficant pel mig amb els resultats coneguts, especialment en matèria de palmarès d'uns i d'altres.

Per sobre dels austríacs de Mathias Sindelar d'abans de la Segona Guerra Mundial, per damunt de l'Hongria dels cinquanta –que ja és dir–, el ballet azul pot ser considerat el primer equip amb llarga trajectòria que resultava una absoluta delícia veure'l jugar. Serien una colla de mercenaris pendents de cobrar diner llarg, una colla d'all stars, però renoi, quines exhibicions, quina manera més sibarítica de jugar a futbol. El Millonarios, de passada,
va vorejar l'excel·lència amb una davantera gairebé desconeguda que formaven futbolistes que no han passat a la història, llastrats per la seva condició de vaguistes i rebels, gent com els ja esmentats i Castillo, Mourín, Cabillón i Báez, que es van rellevar en els cinc anys de regnat absolut. Van ser creats, a cop de talonari, d'acord, però eren uns artistes de l'espectacle futbolístic. És per això que, fent un joc de paraules cap al passat, aquesta sèrie porti per epígraf el ‘ballet blaugrana'. Els d'avui, els futbolistes que han meravellat aquests últims anys amb la samarreta del Barça, són dignes successors d'aquell sentit, d'aquella manera sublim d'interpretar aquest art menor que tots coneixem com futbol.