Dissabte, 10 de juliol del 1950. La temporada s'havia acabat, però encara guardava la més dolça de les sorpreses per al públic barceloní. Sarrià obria portes per rebre una colla de nòmades sota el nom genèric d'Hungaria. Futbolistes fugits de diversos països de l'Est que buscaven promoció per arrelar com a professionals lluny de l'òrbita socialista. Venien de Madrid, on havien estat convidats pel Real, que anava darrere de la seva màxima estrella, un ros cepat, d'increïble figura atlètica anomenat Laci Kubala, jovenet de 23 anys que ja havia viscut infinites peripècies. Va començar de juvenil al Ferencvaros, va fugir a Txecoslovàquia per evitar el servei militar i havia jugat un parell d'anys a l'Slovan de Bratislava abans de tocar el dos. Des que havia travessat la frontera de manera il·legal, havien passat quasi dos anys i tot havien estat penalitats, enganys, lluita per la supervivència. Es va lliurar de la catàstrofe de Superga per no muntar a l'avió que traslladava el Torino, entestat a fer-li una prova a Lisboa. Havia passat per camps de concentració i els seus drets esportius els tenia l'aprofitat president d'un equipet anomenat Pro Patria. Al final, amb el seu cunyat Ferdinand Daucik d'entrenador, es va embarcar en aquesta aventura, per provar sort. Pepe Samitier, sempre Samitier, continuava sent el cercapromeses del Barcelona i havia sentit campanes sobre l'arribada d'aquell ros de tècnica prodigiosa. Va aconseguir que tota la directiva l'anés a veure al camp de l'etern rival, mig d'amagatotis. En el minut 5, ja tenia carta blanca per negociar la seva incorporació, costés el que costés. I Sami s'hi va llançar de cap.

L'ex-Home Llagosta va contactar amb Kubala, que es va pensar que era un emissari del Madrid, amb qui només havia realitzat un pacte verbal, sense papers. Samitier el va convèncer amb poderoses raons: 300.000 pessetes que rebria a l'acte de signatura del seu contracte amb el Barça, més 700.000 de fitxa anual i dues promeses definitives, que el van acabar convencent. Primer, Sami li va donar la paraula que portaria aquí la seva dona i el seu fill, encara retinguts a Hongria. En segon lloc, va oferir el càrrec a la banqueta a Daucik, que ja s'havia fet un prestigi a l'Est. Arrencava l'era del futbol modern al Futbol Club Barcelona, que encara hauria d'esperar uns mesos per convertir-se en realitat contrastada. Kubala va ser denunciat davant la FIFA i la seva situació legal era un garbuix, fins que el règim franquista, a instàncies del murri Samitier, es va ficar pel mig i el va presentar, a efectes propagandístics, com un fugitiu del terror roig que havia triat la terra de la suposada llibertat: Espanya. El van batejar catòlic a Múrcia i li van donar la nacionalitat instantàniament. Ja podia jugar, però es va perdre la lliga. Mentrestant, per amortitzar el fitxatge, la directiva de Montal Galobart se'n va empescar una de prou bona: organitzava amistosos de sucoses taquilles que justificaven la inversió, el mateix que va fer el seu fill, Montal Costa, quan va arribar l'hora de pagar Johan Cruyff, més de trenta anys després. Al cap i a la fi, Kubala cobrava sis cops més que César Rodríguez, El Pelucas, la màxima estrella de l'època. Des que va debutar, amb un 4-0 contra l'Osasuna, el culer baveja amb ell i arribada l'hora de competir, no va defraudar gens ni mica. L'equip va fer un salt endavant exponencial, millora en contrast digne de la nit i el dia.

Kubala va importar un seguit de novetats radicals, de les quals aquí ni es tenia notícia: sabia protegir la pilota amb el cos, picava les faltes amb efecte, llançava els penals amb una personalíssima paradinha i xutava fantàsticament amb l'empenya, dirigint-la allà on volia. Tant golejava com feia l'última passada, en societat magnífica amb César, ja íntim amic. Alternaven posicions i feien embogir les defenses rivals, gens acostumades a tanta mobilitat, habituades a les posicions rígides dels atacants. La seva estampa i el seu carisma el van convertir en un autèntic fenomen social. Tothom parlava d'ell amb la boca plena, a les Corts no s'hi cabia, baixaven de comarques a veure'l, se li dedicaven cançons, corrien anècdotes i llegendes urbanes a cabassos protagonitzades per aquest sensacional futbolista, el millor que mai s'havia vist, estratosfèric en tots els sentits. Barcelona, i Catalunya, de passada, recuperaven el somriure gràcies a les seves accions. Amb ell, el futbol va arribar a una altra dimensió, desconeguda, amb lectures de caire social. Començava a superar-se el tràngol de la derrota en la guerra, i amb Kubala va tornar una certa normalitat i molta autoestima al barcelonisme, orgull de pertinença. Tal com es va estrenar, recital rere recital: van guanyar la copa, la primera de les cinc que teixiran una època inesborrable per als nostres avis. L'equip feia patxoca. Una gran generació de casa combinava perfectament amb el talent de Laci i César, líders d'un vestidor formidablement avingut. Jugaven els inoblidables Ramallets; Seguer, Biosca, Segarra; Flotats, Bosch; Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, la davantera d'en Serrat de la qual va quedar fora, per allò de la mètrica necessària per a la cançó, el golejador Jordi Vila, el primer noi de Santpedor.

La copa Llatina, guanyada a París contra el Niça amb un tardà gol de César, va posar punt final al passeig triomfal, i Catalunya es va preparar per rebre la comitiva de tornada a casa. La premsa de l'època va silenciar el nombre de gent que va sortir al carrer a agrair la proesa a l'expedició blaugrana: els aturaven en cada poble des de la frontera, els acompanyaven al centre formant una enorme caravana des de Mataró, tot un dia de gatzara a la salut del Barça. Diverses fonts van calcular que la gentada ultrapassava el milió de catalans, fins i tot es va parlar d'un milió i mig. Es va començar a barrinar la creació d'un estadi nou, ja que les Corts vessava i ja era un problema d'ordre públic contenir la multitud. La borratxera d'eufòria va arribar àdhuc a les autoritats franquistes locals, que van prometre fer costat “al millor equip d'Europa”. El sentit de l'espectacle, de la plàstica, que aportava Kubala indicava al barcelonisme quin era el camí correcte a seguir: volem veure artistes en acció, volem divertir-nos i guanyar. Immediatament, l'augment de protagonisme blaugrana va despertar recels a Madrid, gens convençuts que l'equip emblemàtic del Principat hagués de ser “l'ambaixador de l'esport espanyol arreu”, tal com es proclamava ingènuament des d'aquí en el llenguatge que permetia la dictadura. La tardor del 53, Kubala va contraure una tuberculosi que es va mantenir en secret i de la qual es va guarir a Monistrol de Calders. El club temia que la malaltia el retirés i buscava recanvis per a la nova estrella. Un rodamón anomenat Hanke va ser el provisional, però Samitier ja havia trobat la peça ideal de recanvi al Millonarios: Alfredo Di Stéfano.

La Saeta Rubia, empès pel director tècnic del Barça, va plantar l'equip pirata colombià i va venir cap aquí la primavera del 53. A Madrid eren conscients del perill que suposava aquest fantàstic duet i van fer mans i mànigues per evitar-ho. Se'n van sortir, com tots sabem, i encara avui es nega en molts cercles hispànics: la tupinada, en resum, curt i ras, va canviar el signe de la història. Aquí, s'havia girat la troca i ara, Kubala era perseguit amb acarnissament, es va lesionar, ja no era el protegit del règim, sinó un estranger que volia posar fi a la raça i la fúria autòctona. Després de mamar-les ben dolces en el bienni 51-52, va començar el patiment, fer un pas endavant per llavors fer-ne dos enrere de manera constant, les traves i els obstacles. I també, les errades pròpies en l'estratègia a seguir com a entitat. Queda clar, però, que a partir de llavors, el Barça estava obligat a jugar amb un altíssim nivell d'estètica, reclamat per la massa social, que s'havia doblat en quatre dies. Es van posar els primers fonaments del model actual: un porter tan sensacional com Ramallets va demostrar que no tenia res a envejar als de fora, la defensa i el mig del camp estaven formats per catalans que estimaven el club i la davantera podia combinar la categoria local amb el talent que es fitxava de fora gràcies al potencial econòmic del Barça. Podien venir de l'Estat, com l'estimat César, o caure des del cel estranger, com va ser el cas del revolucionari Laci Kubala, l'home que instaura l'era moderna al club.