Helenio Herrera

A Barcelona, mentrestant, una greu lesió de Kubala a San Mamés, caçat per Arieta I, culminació de la campanya que la premsa biscaïna duia a terme contra la invasió estrangera, va refredar les passions, va rebaixar la continuïtat dels triomfs. De totes maneres, el decenni dels cinquanta va significar l'autèntica dècada prodigiosa de l'entitat, que vivia cada temporada com si fossin segles plens d'experiències de tota mena. La majoria, sotragades que anaven forjant la nova personalitat col·lectiva del club. Així, l'equip es va tornar l'enemic a batre arreu i no se'n sortia gaires vegades. La seva qualitat tècnica patia el pèssim estat dels terrenys de joc que visitava –molls si jugava al nord, secs si anava més cap al sud– i les esterrecades de les defenses rivals fora de casa, entestades a guanyar amb certa brama arbitral. Contrastava com el sol i la lluna el seu rendiment, espectacular normalment a casa i prou decebedor en resultats quan tocava rendir lluny de Barcelona. A més, la dimensió que estava agafant el club, amb milers i milers de nous associats, el convertia en ciclotímic de personalitat, arrauxat en la victòria i en la derrota, incapaç de planificar a mitjà termini, de tenir paciència. Els triomfs del Madrid de Di Stéfano semblava que obliguessin a voler-ho tot aquí i ara. Al cap i a la fi, resultava ja un secret de domini públic, força anys abans que Narcís de Carreras encunyés la frase, la consideració de més que un club en el sentiment dels catalans. O, tal com el va definir més tard Manuel Vázquez Montalbán, el Barça ja era l'exèrcit simbòlic de Catalunya, amb tota la càrrega d'enorme pressió que tal etiqueta comportava.

Anaven passant entrenadors, com ara Plattkó i Puppo, però la nau no va redreçar el rumb fins que va arribar un gran propagandista d'ell mateix, el psicòleg Helenio Herrera, autèntic bruixot, enlluernador de masses. Pel camí, Samitier, etern director tècnic, va aconseguir el bo i millor del món. El Barça tenia cracs com ara Villaverde, Eulogio Martínez i Evaristo, va promocionar més futbolistes catalans de nivell i tenia una garantia de futur en Luisito Suárez, un gallec gairebé adolescent a qui li costava tant o més consolidar-se que als actuals Xavi i Iniesta. L'equip es va desestabilitzar amb tota mena de fútils polèmiques. Es va debatre a crits, per exemple, la necessària deskubalització de l'equip, quelcom similar a discutir la messidependència mig segle abans. Realment, tot queda escrit a la història, per poc que t'hi fixis i la coneguis.

Kubala, a còpia de cops i operacions, jugava força més lent. Esclatava una altra polèmica innecessària entre kubalistes i suaristes, instigada des de la premsa, quan ni jugaven al mateix lloc i és evident que Laci actuava com a germà gran en la tutela de l'agraït aprenent Luisito. Al vestidor, divergències entre la guàrdia pretoriana d'Herrera, els que consideraven, d'acord amb el mister, que l'equip s'havia d'armar des del darrere, i els seguidors de Kubala –entre ells, dos amics del Honved, ara exiliats, Kocsis i Czibor– tossuts a defensar la teoria que no cal vigilar al darrere si amb la pólvora que tens al davant pots marcar un cabàs de gols cada matx. Mentre el president Miró-Sans preparava el Camp Nou, que va acabar triplicant en cost el pressupost inicial i va causar enormes maldecaps, una factura que el club va trigar anys i panys a pagar, H.H. guanyava lligues, amenaçava l'hegemonia del Madrid i es permetia el luxe de comptar amb la davantera dels deu titans, el millor atac reunit mai en un sol club de futbol. En aquells temps, tenir dues figures d'aquest nivell ja era la glòria. Aquí, Herrera s'havia d'inventar les rotacions per tal de tenir-los tots contents. I castigar, de passada, Kubala, encara nineta dels ulls de l'afició i poder fàctic que considerava enemic. La simple relació de noms produeix salivera: Tejada, Evaristo, Eulogio, Kocsis, Czibor, Villaverde, Kubala, Suárez, Ribelles i Coll.

Al darrere, amb l'etern Ramallets sota els pals, H.H. considerava que els defenses i els mitjos havien de ser catalans perquè sentien els colors i perquè el seu evident compromís emocional amb el Barça generava més rendiment. Temps d'Olivella, Brugué, Segarra, Gràcia, Vergés, Gensana, Rodri i els veterans de collites anteriors, als quals Herrera va arribar a triplicar el sou per fer-se'ls seus i equilibrar l'enorme diferència entre el que cobraven els forans i els nadius. A finals dels cinquanta, al camp del Wolverhampton Wanderers, els fantàstics Wolves, el Barça va assolir en l'àmbit de clubs el que Hongria va brodar anys abans en l'àmbit de seleccions. Va guanyar per 2-5 amb el major recital visitant viscut fins a l'arribada del Pep team i els anglesos els van acomiadar amb un passadís d'honor en senyal de reconeixement.

Però aquí l'alegria sempre dura un sospir i Helenio Herrera, temptat per l'Inter de Milà, va crear un terrabastall promocional a la Rambla a fi de provocar el seu cessament. Amb la seva marxa es van acabar les lligues un llarg temps, sequera que coneixem com la travessa del desert. El 23 de novembre de 1960, un gol en planxa d'Evaristo va eliminar el Madrid de la copa d'Europa per primer cop en la història, després de cinc triomfs seguits dels blancs, i la foto es va convertir en referència icònica del barcelonisme, que aspirava a la supremacia continental tants anys negada. Després d'una terrible semifinal, desempat inclòs, contra l'Hamburg d'Uwe Seeler, va arribar la final europea de sabor immensament agre. El rival a Berna, el Benfica portuguès.