Llorenç Biargé fa el pas
El president fundador de l’Uni Girona pren la iniciativa i deixa el càrrec després de dotze temporades
Si tot va com està previst en el procés de substitució, a finals d’agost se sabrà qui és el substitut
Llorenç Biargé, l’empresari immobiliari que l’any 2005 es va posar al capdavant d’un club anomenat Uni Girona i que aleshores era una entelèquia engegada pel Vedruna i el Santa Eugènia, va anunciar ahir que fa un “pas al costat” i deixa de ser el president d’un club que, dotze temporades després, té a les vitrines la Lliga Femenina, la supercopa FEB, diverses Lligues Catalanes i les banderoles de participant en tres temporades de competicions FIBA Europa.
Per descomptat, el club ja ha fet moviments per trobar un substitut en un període electoral que culmina el 29 d’agost i no abans justament a petició dels interessats. El relleu s’ha fet ara “en un moment que mediàticament no és el millor, però que per al club és ideal, amb pressupost, patrocinadors i plantilla tancada”, com remarcava el director esportiu Pere Puig, que ressaltava “la generositat del president que sacrifica el moment de fer-ho públic pel bé del club”.
El director general, Xavi Fernández va recordar que Biargé ha viscut “els moments més feliços”, però també “els moments més durs, aquells de veure perillar el club” i que “amb encerts i errades, com tots, ha tingut sempre una implicació màxima”. “S’ha de tenir un tarannà especial per posar-se al capdavant d’un projecte no professional dotze anys enrere”, admetia.
Els directius, un per un
Biargé va dividir el seu comiat en un munt d’agraïments i alguna reivindicació. Entre els primers, va recordar sobretot Joan Soler (Vedruna) i Eduard Herrero (Ceset) com a executors de l’acord, però no es va deixar cap dels directius d’aquella primera junta fins a l’actual –aquell va ser el moment de més afectació emocional–, agraïment que va ampliar als treballadors del club, patrocinadors i representants institucionals, als quals va demanar “disculpes” per haver estat “molt pesat, com una gota malaia, cada dia mirant de tirar endavant”.
Va comparar les magnituds del 2005 amb les actuals: de 100 a 1.350 abonats, de mitja dotzena a un centenar de petits patrocinadors. I, sobretot, va constatar que ara el club és reconegut: “En dotze anys hem fet coses importants i ens ho han valorat. No ens creien, però ara competim amb l’Avenida i hem jugat tres anys a Europa.”
Biargé va enviar missatges per al futur, reivindicant la vida democràtica que ha tingut el club: “El que és bo de l’Uni és que és un club obert, democràtic, en què tothom opina i es prenen decisions. Potser això és el que ens diferencia d’altres, i espero que es mantingui aquesta filosofia. Som una família, i que no es perdi, tot i que hem de continuar professionalitzant el club.”
Biargé va explicar que fa “un pas al costat”, però que la seva voluntat és quedar-se al club fent altres funcions: “Jo sempre seré de l’Uni, és la meva segona filla, i una filla no s’abandona mai, quan em necessitin hi seré.”
El llegat
Biargé recordava “la competència que hi havia entre els clubs femenins, que es prenien jugadores uns als altres” i “el convenciment que es podia fer un club fort” per valorar el llegat que deixa dotze anys després d’haver creat l’Uni. Interpretant-lo, Pere Puig va posar exemples: “El llegat de la junta no es mesura en títols, sinó en la visibilitat i normalització de l’esport femení. Quan Pesic ens va interrompre un partit per fer entrenar el seu equip va ser vist com una cosa normal, que les nenes deixessin la pista. Quan vam pujar a LLF rebíem un 25% de les subvencions de l’equip masculí [Sant Josep, LEB]. Aquest és el llegat, i que l’esport femení pugui oferir espectacle i omplir pavellons”, concloïa.
DIFERENCIAL
“L’Uni és un club obert, democràtic, en què tothom pot opinar i després es decideix”DOTZE ANYS
“S’ha acabat un cicle i deixo pas a altra gent, però jo sempre seré de l’Uni Girona”AVÍS
“Tinc una filla, i que no me la toquin, però l’Uni tampoc, és la meva segona filla”RECLAMACIÓ
“Potser això és el que ens diferencia de la resta, i hauria de continuar així”L’adeu del president visionari
Llorenç Biargé s’atribueix –i ho ha recordat manta vegades, fins i tot ahir– un vaticini que situa en el moment fundacional del club i que cada cop que comenta fa servir per recordar que tothom –fins i tot els seus– el van prendre per boig. “Vaig dir que en cinc anys jugaríem a Lliga Femenina.” La frase textual és semblant: “Esperem assaltar la màxima categoria en un període de tres anys.” Però correspon al 5 de juliol del 2006, un any després de la creació del club (l’anunci oficial de l’acord Vedruna-Ceset per formar la nova aliança és del 23 de juny del 2005), justament quan l’Uni Girona acabava de comprar una plaça a Lliga Femenina 2. Ahir no es va estar de recordar a Pere Puig que tot seguit truqués als periodistes per fer-los veure que el president desbarrava.
Precisions a banda, Biargé s’ha trobar sempre còmode en el paper de president incondicionalment optimista que estira el carro. Com quan, el 17 d’abril del 2015, vigília del primer partit de la final de lliga i amb l’Avenida de favorit, va etzibar: “Poder guanyar el títol el dia de Sant Jordi amb Fontajau ple de gent i de senyeres és el meu somni.” I el va veure fet realitat.
Biargé es va despullar en el seu comiat. Va admetre que no sempre ha generat unanimitat, però va presumir de democràcia i la va reclamar per al seu successor, i va demanar disculpes pel que, en realitat, ha estat una de les seves virtuts més apreciades, la persistència. Veure’l matí rere matí a la porta de les institucions per reclamar el que era seu –del club, és clar– ha estat freqüent.
Publicat a
Notícies
Divendres,26 abril 2024