Absències

En l’edició d’enguany, únicament l’han inclòs set seleccions, just la meitat que fa dos anys (14). En alguns casos, l’experiència empírica no va donar els fruits esperats i han desistit. En d’altres, no han trobat cap relleu de garanties al que els havia funcionat –el cas més flagrant és el de Croàcia i Draper, que havia disputat els tres europeus anteriors– o no han disposat d’ells perquè no tenien resolt el futur (Mirotic, amb Espanya) o per lesió (Bobby Dixon, amb Turquia, o Matt Lojeski, amb Bèlgica).

Dels que hi eren, només Michael Dixon i Howell es troben en top 10 estadístics. El primer, en assistències, i el pivot, en punts i valoració. Geòrgia ha patit sempre dèficits en la posició de base –en el passat ja havia nacionalitzat Pullen i Hickman– i Dixon ha estat l’escollit per dur el timó aquest cop. Encertat en el tir, la seva llacuna han estat les pilotes perdudes (4 de mitjana). Howell ha suposat una de les poques coses potables d’Israel en el torneig. Encertat (69,3% en tirs) i incisiu (3,3 recuperacions), no va jugar el darrer partit per lesió. Tots dos s’han acomiadat de la cita, com Slaughter. El base polonès es va perdre els dos últims partits per lesió i se’l va trobar a faltar, sobretot contra Grècia.

De Tyrese Rice, se n’esperava més, però té temps encara d’alçar el vol. Llevat de fogonades puntuals –últim quart contra Croàcia–, se l’ha vist estranyament dispers, descentrat. Tampoc no acaba d’estar fi Anthony Randolph, per bé que el duet fantàstic eslovè (Dragic i Doncic) n’han minimitzat els efectes. Peça de rotació, acredita un 31% en tirs de camp, amb 9% en triples (1/11), en la seva primera experiència amb l’equip balcànic. Quant a Wilson i Burns són peces secundàries –sobretot l’últim, amb Itàlia (25 minuts en pista fins ara)–, per bé que Wilson va ser clau en el debut victoriós de Finlàndia contra França, en la pròrroga.