“Aquesta temporada som un equip molt coral i potser un dia destaca l’anotació d’una jugadora, en el següent partit una altra i en el següent, una tercera de diferent. Aquest ha de ser un dels nostres punts forts: ser un equip molt bo en defensa i no ser previsibles en atac”, responia Èric Surís diumenge a la pregunta de com valorava que contra el Gernika els elements més resolutius fossin dues secundàries com Alminaite i Mendy, a més de Núria Martínez.

I, certament, és així. L’Spar Citylift Girona 2017/18 és un equip que ha potenciat al màxim la teoria de la no dependència d’un o uns elements de la plantilla. A diferència d’anys anteriors (Ibekwe, Jordana, Chelsea Gray o fins i tot Coulibaly), la plantilla actual és llarga i no depenent de ningú en cap posició. Fins i tot el salt de nivell d’Alminaite enriqueix les variables en la posició de cinc, perquè la lituana és més completa i menys especialista. Per no parlar de la posició de base, amb tres jugadores amb potencial, ni de l’esplèndid inici de Mendy.