Doncs sí, dic que sí. Amb el nostre dia a dia, sense canviar la filosofia. Centrar-nos a fer la nostra defensa encara més compacta i sòlida. Estem creixent molt. En atac, i no sempre ho hem aconseguit, intentem imposar el ritme elevat, en transició, sense especular, buscant molts tirs i anotacions altes.

En esport d’elit, el dia a dia sempre marca, i no hi ha memòria. Dijous estàvem molt satisfets de la feina contra l’Olympiacòs i 40 hores després no ho estàvem tant de la derrota contra l’Avenida. En aquest nivell has de ser fort mentalment i no deixar-te portar pels resultats i no desviar-te de la feina que cal fer. Si t’afecten victòries i derrotes entres en un Dragon Khan, en inestabilitat. De moment, puc garantir que no ha passat.

És un elogi, i t’agrada sentir que estàs practicant un bon bàsquet amb un grup gairebé nou. Però aquest és un valor relatiu, que no garanteix els objectius finals però sí que serveix per creure en el que estàs fent. I a través d’aquesta fe, pots arribar a fites competitives com guanyar aquesta copa.

Un any enrere ja veníem d’enfrontaments contra l’Avenida i el subconscient t’hi pot portar. A més, s’hi suma la rivalitat que hem aconseguit establir com a clàssica. No sabem quin serà el rival, però dissabte tindrem una batalla esportiva en què, a part de treballar, s’haurà de patir en determinats moments. El rival segur que farà coses bé, i ens ho juguem tot en 40 minuts. A més, quantes finals de copa Avenida-Girona hi ha hagut? Una. Per tant, no estem per dir que jugarem la final.

La sensació és que ens hi estem acostant i fent les coses bé per disputar-li els títols. Però s’ha de demostrar. Ens ho va semblar també en la supercopa i, unes setmanes després, en la lliga, ens van guanyar de 20. Repeteixo, primer la semifinal.

La nostra il·lusió és jugar la final i la nostra gran il·lusió, guanyar-la. Però som en un torneig d’un cap de setmana i a partir de 40 minuts costa fer avaluacions, treure conclusions sobre si la temporada està anant bé o malament. És precipitat. Les notes s’han de donar amb processos regulars, com la lliga, que marca la línia i com passes el dia a dia. Si no guanyéssim la semifinal seria un cop dur, però tant Mann com Sant Adrià han demostrat ser molt competitius i ens ho posaran molt difícil.

Crec que l’Avenida també percep els partits contra l’Uni com un clàssic. És un elogi que després d’uns anys sentin que és una gran cita que les motiva.

La majoria de jugadores no hi eren, però a nivell de staff, traiem conclusions de tots els partits, i sobretot de les derrotes, per plantejar partits com l’hipotètic de diumenge. Però l’Avenida també ha canviat estructures de joc. Canvia de perfil interior totalment, sortint amb Nicholls i Gil i passant de cop a Robinson i De Souza. Ho fa perquè té una riquesa que no té cap altre equip de la lliga i hem de trobar la manera de combatre-ho.

És curiós, però fan un bàsquet radicalment diferent. Han assolit bons resultats i han competit, però no s’assemblen en res. Ens hi haurem d’adaptar dissabte mateix. Sant Adrià pressiona a tota la pista, va amb agressivitat al dos contra un, salta en els bloquejos directes... El Mann és de perfil més conservador, de tancar-se més, amb jugadores grans com ara Pascua, Tuukkanen, Abalde i, fins i tot, Gimeno.

No. La tipologia de competició de la copa, el context i l’ambient, formen un escenari especial que, al contrari, afegeix un element de nerviosisme, sobretot en el primer partit de cada equip. Jugant-t’ho tot en 40 minuts, tothom ho veu a prop.

No ens hem de distreure, i menys mirant com està el rival. Però s’ha de tenir en compte i, de fet, per a nosaltres és un avantatge no haver jugat, perquè ens hem pogut recuperar de la tremenda setmana passada.