Si un dia algú diu que mai ha viscut un miracle, és que no és aficionat al bàsquet ni a la Penya, tingui fe o no. D’aquí uns anys els seguidors verd-i-negres podran dir allò de “jo hi era i ho vaig viure; va passar de veritat”. I cap d’ells ha hagut d’anar a Montserrat a peu -com faran alguns seguidors que ho havien promès- ni a Lourdes a posar un ciri. D’aquí uns anys es recordarà aquell miracle que el curs 2017/2018 va protagonitzar un històric com el Joventut que només havia guanyat quatre partits en les primeres 24 jornades, que encadenava 13 derrotes consecutives, que era cuer a l’ACB i que necessitava una gesta impensable. Esportivament estava mort. I la gent també recordarà que un tal Laprovittola va ser l’heroi, que un tècnic –Carles Duran– fet a la casa salvaria el club del seu cor i que un nord-americà, el nom del qual alguns recordaran vagament –Conger–, donaria l’energia que feia falta a un equip moralment enfonsat. I va ser aquí, en el canvi de dinàmica en què es va fer el miracle, derrotant el Gran Canària en la pròrroga. El partit després del robatori al Palau contra l’Obradoiro. I aquell va ser el punt d’inflexió. Qui creia realment en la salvació? Ningú. Amb tot això el més curiós és que al Joventut fins i tot li hauran sobrat les últimes dues jornades, en què ja no s’hi jugarà res. El Palau es va fondre en una festa. Una festa amb els seus ídols, amb el gran capità Ventura, una colla de joves del planter i uns estrangers compromesos amb la causa. Ara la Penya no només guanya sinó que fa un joc atractiu i molts aficionats marxaven ahir cap a casa, satisfets, amb el cava a la nevera, però amb ganes que això no s’acabi. La reivindicació era clara: ara que ens ho estàvem passant tan bé...