El mateix que tenia. Des de la banqueta he d’aportar energia, força i mai perdre de vista fer passos en la meva carrera.

I tant. I amb nota alta. El curs passat, llàstima de la lesió final, però vaig tenir més minuts dels que m’esperava, i de qualitat. Venir a un club amb molta exigència i pressió, on s’ha de guanyar des del primer dia...

Hauré de tenir un procés d’adaptació a la posició de quatre. No serà fàcil però no em sento estrany. He de millorar en el tir, he de pujar en encert sobretot a peus parats, he de ser fiable. Quan rebi la pilota, he de llançar ràpid i anotar quasi el 100% dels tirs. I en situacions de cara, guanyar més velocitat. Puc defensar exteriors sense problema i carrego el rebot i em moc bé sense pilota.

Estem parlant d’un club centenari. Tenir gent que entén què és el Barça i el que representa fa que sigui clau que hi hagi gent d’aquí. L’any passat hi havia el Juanki, ara hi ha el Pau i jo, i pugen el Pol Figueras, l’Aleix Font o el Sergi Martínez. És vital.

Feia un any d’un dia bastant trist. Un dia que havia de ser pacífic, un dia de votació del sí o del no en el referèndum i va haver-hi una situació de violència que no hauria d’haver existit mai. La meva germana estava en una mesa a Tàrrega i arreu de Catalunya hi va haver moltes situacions de tristesa.

Quan et pronuncies per una cosa, sigui a favor o en contra, reps crítiques. I quan no et pronuncies també en reps. Llavors és molt difícil. A més d’un ens agradaria més pronunciar-nos, fos a favor o en contra de les coses, però preferim no fer-ho.

Crec que sí. M’agradaria que hi hagués llibertat perquè es respectés més l’opinió de tothom. Per desgràcia en aquest país, des de fa molts anys, s’ha atacat els esportistes com el Gerard Piqué, que per a mi és un referent, pel fet fr manifestar el que pensen. I a d’altres com el Xavi Hernández o el Carles Puyol no se’ls ha atacat de la mateixa manera. És trist que sigui així.

S’ha de saber diferenciar. Quan vaig amb la selecció espanyola vull guanyar i soc el primer de donar-ho tot. No em vaig pronunciar a favor ni del sí ni del no, sinó a favor de la llibertat, i felicitaré per la Diada de Catalunya perquè és el dia del nostre país, com en tenen els andalusos o els gallecs.

Evidentment. Soc català i m’agradaria poder jugar partits com es feia abans, i per què no de forma oficial. No hi hauria d’haver problemes.

El cas del Ricky Rubio, tot i que és amic meu, va fer molt mal. Si un jugador de 18 anys no fa el salt sembla que no triomfi. Hi ha més camins. La gent el que ha de fer és treballar. Quan ets jove no penses que has de treballar més que els altres, no penses que no tens el do dels altres..., si al final hi he arribat és per esforç i hores extres.

Tot va ser fruit d’una desil·lusió quan el Manresa va decidir prescindir de mi. Els meus agents, que són importants, vam dir de fer un pas enrere per fer-ne dos endavant. Vaig anar a Lleida, a Osca..., i vaig anar escalant graons fins a arribar al Barça amb els ulls tancats.

Volien un altre tipus de jugador i no estava preparat per al que volien. Però també penso que no es va tenir paciència. Crec que s’han de donar oportunitats. Però no tinc cap rancor al Manresa i tinc una estima del club i de la gent. Del que estic segur és que no seria ara el que soc si m’hagués quedat perquè no hauria reaccionat.

És un tècnic molt exigent, amb tothom i amb ell mateix primer. I aquesta exigència a molts no els agrada. En el meu cas ha estat determinant i li agrairé sempre el que va fer. Em va ensenyar una ètica de treball i que les hores extres són clau. Si soc al Barça ho dec a ell.

Va apostar per mi i no devia ser fàcil perquè som del mateix poble. Em va ajudar molt i la vida va fer que coincidíssim a València, on em va ajudar a créixer en un moment complicat.

No en tinc cap dubte. Podria entrenar el Barça perfectament. És un top a Europa.

Tinc una idea de fer-hi un campus i ajudar el club en el que pugui perquè torni a tenir el nivell que tenia abans, quan les meves germanes i jo hi érem. Els equips estaven en categoria preferent i a Lleida era una referència. M’agradaria que el bàsquet a Tàrrega tornés a tenir molts nens i nenes jugant-hi.