Tenim la mentalitat que és el segon, juguem a casa i volem fer un bon partit. Si es va endavant millor. Ho donarem tot i més jugant a casa, amb el pavelló com el tenim sempre aquests últims anys i sobretot ara. Estic segura que mirarem de fer-ho tan bé com puguem per guanyar i tornar diumenge a Girona.

Crec que una mica ho és tot. Tenir el Palau així... Surts a gaudir, passar-ho bé. Quan juguem a fora potser no tenim aquest punt de descarades i potser ho hem pagat en alguns partits. Però aquí és: juguem a casa, juguem bé i anem a fer gaudir la gent. I crec que ho aconseguim.

Sí, la ciutat, el club, tothom s’ha entregat. La gent pel carrer t’anima o et felicita. Sempre n’hi ha hagut, però l’afició s’ha entregat aquest any. I al vestidor no es pensa més enllà d’acabar tan bé com puguem la temporada: bé i com es mereix.

És molt important que vagin sortint coses i no només siguin dos equips a la lliga, tothom ha pogut guanyar o perdre contra qualsevol si no estava al cent per cent. Com més clubs tinguin bons projectes i amb nacional al nucli dur millor. Després hi ha els pressupostos: Avenida, Girona, València o Gernika... Sí, hem fet una bona temporada i molt meritòria, però has de mirar el nostre. Ens dupliquen i tripliquen i que hagi sortit així de bé és per la feina de molts anys construint una base i un sentiment de club: la gent que va venint s’hi identifica. I aquest any ha estat el colofó.

També quan va tot rodat... No hi ha hagut lesions i el grup de treball és amb gent molt implicada, la ciutat entregada més que mai... Quan tot s’ajunta i és positiu arriba aquesta dinàmica i sí que en alguns partits com ara contra l’Araski o altres com a València s’ha demostrat que realment érem un equip. És caràcter, creure-hi i enllaçar tot això.

Sí, i una altra cosa que tenim bona és no dependre d’una sola jugadora. En tenim cinc o sis que porten el pes i si un dia no surt una, és l’altra. I el dia que ningú, en surt una altra que ningú s’espera... Això ens ha donat un valor afegit com a equip també.

És clar i l’equip ho nota. L’Andrea aquest any ha fet quatre passos endavant i és la líder dins la pista. Quan ens la frenen, ens frenen molt joc.

Saps que jugues contra això i que no mous peça en tot l’any, mentre que els grans si se’n lesiona una en fitxen una altra. Sempre passarà amb aquesta diferència de pressupostos i l’únic que nosaltres podrem fer és posar-hi més caràcter, sobreposar-nos.

L’equip sap la sintonia que s’ha creat i es guanyi o es perdi es fa. S’ha de mantenir i agrair pel suport que hem rebut tot l’any. Això va sortir parlant un dia amb l’Andrea i amb la Yure: ja que hi tenim aquesta sintonia, per què no fan una cançó i es converteix en celebració del final de partit? I com que aquí els hem anat guanyant tots menys el de Salamanca ha vingut tot rodat. L’altre dia, que van venir dues-centes persones a Fontajau, vam dir que passés el que passés ho fèiem: com una cosa simbòlica i característica de la comunió entre l’equip i l’afició.

Són quatre o cinc dies de diferència i pots preparar aquest partit, o descansar. Elles no havien fet les seves millors setmanes i nosaltres havíem tingut tres partits físicament i mentalment molt durs. Estàvem rebentades i te’n vas a semifinals, que no tothom la juga... El nostre pensament és arribar a la final, però serà un partit diferent. Sortirem amb la sensació que ho hem fet un cop, i més a casa. Doncs anem pel segon, i a veure què passa!