Van matar el drac
L’Spar Citylift va tocar per primer cop el cel avui fa cinc anys a Fontajau en un partit memorable contra l’Avenida (72-54) que li va donar la seva primera lliga i li va obrir les portes de l’Eurolliga
David contra Goliat. El poder econòmic i esportiu de l’Avenida va sucumbir en un “play-off” final que no va tenir color
La diada de Sant Jordi de fa cinc anys serà recordada a Girona perquè 5.200 aficionats i un grup de jugadores, tècnics i directius van matar un drac castellà que, si bé no venia a menjar-se cap donzella, sí que volia un altre trofeu que creia ben seu per dret de conquesta, el de la lliga femenina. Hi va haver un abans i un després d’aquell títol per a l’Spar Citylift, un club aixecat des de la modèstia i la il·lusió que va acabar assaltant de manera inesperada l’ordre establert en l’elit del bàsquet femení.
La festa de Fontajau va ser de les que fan època, però va començar uns dies abans a Salamanca, en un pavelló, el Würzburg, que també forma ja part de la història de l’Uni i el bàsquet gironí. Aquell dia, agafant completament desprevingut l’Avenida, que no comptava de cap manera no aixecar aquella copa, va certificar un triomf (70-85) en un partit que no oblidarà mai la lituana Kuktiene, que amb els seus triples (4/5) va desequilibrar la defensa de les locals, que ja comptaven que Ibekwe i Gidden (30 punts i 22 rebots entre les dues) serien dures de pelar. Noemí Jordana, també s’ha de recordar, va veure la taula parada i es va cruspir les exteriors locals en una de les seves grans exhibicions (i n’hi va haver de tots colors) amb la samarreta gironina. De la diferència de nivell entre una banqueta i l’altra, millor no parlar-ne.
El 0-1 de l’anada obria un escenari inesperat. El mateix president del club, Llorenç Biargé, se’n feia creus de la possibilitat d’aixecar la copa just per Sant Jordi. Massa emocions en un sol dia? També va planar, és clar, certa pressió en l’ambient. Hi hauria una altra oportunitat en el futur de guanyar una lliga a casa? No ho sabíem.
Fora dubtes
Qualsevol dubte va quedar estabornit, com l’Avenida, des del minut 1, no només per l’actitud de fe absoluta en la victòria de l’equip sinó pel suport d’una afició que va ajudar i de valent a escombrar jugadores com Marta Fernández o Angelica Robinson, que es van anar fent petites a mesura que passaven els minuts. Iñíguez, gat vell, va insuflar a les seves jugadores una barreja de zen, autoconfiança, control i agressivitat que van desembocar en una allau de joc.
Ify Ibekwe, tocada pels àngels, més que córrer va levitar sobre el parquet (10 de 14 en tirs de 2) mentre agafava rebots amb una elegància ofensiva per a les pivots visitants, que tampoc podien fer res contra Gidden (17 punts i 9 rebots). Jordana (9 assistències) va gaudir com mai del seu propi showtime. Al descans (41-28) l’eufòria a les grades ja estava descontrolada. Calia que Iñíguez cridés a la calma, però l’equip va mostrar una maduresa a prova de bombes que havia començat a adquirir en el primer tram de la lliga amb Ramon Jordana, l’home que va posar les bases d’aquell Sant Jordi històric.
El club, llei de vida, va veure com Gidden se n’anava a reforçar precisament l’Avenida la temporada següent, però aquella victòria li va obrir per primer cop les portes de l’Eurolliga, un episodi més de creixement d’una entitat que havia començat a caminar uns anys abans.
Una història d’èxit
L’Uni havia nascut tot just una dècada abans d’aquella nit màgica quan el CE Santa Eugènia de Ter i el Vedruna es van fusionar i, a més de crear ràpidament una estructura de base, van aprofitar una plaça de copa Catalunya per fer-hi jugar un equip sènior. L’ascens a la Lliga Femenina 2 va arribar a la primera i el més esperat, a la màxima categoria, el 17 de maig del 2009 a Badajoz. Sis anys després l’equip va fer el cim i va plantar la bandera a la lliga seguint la ruta més difícil, pocs diners i molta imaginació i feina als despatxos. Sense aquella final no hi hauria hagut, és clar, la de l’any passat, un remake encara de més èxit, perquè si bé el dolent era el mateix, aquesta vegada venia encara amb un arsenal més poderós.
La incertesa del present
En unes altres condicions probablement aquest aniversari s’hauria pogut celebrar fins i tot a Fontajau durant un partit de lliga o fins i tot de l’Eurocopa, però el que s’ha viscut en aquest curs 2019/20 també trigarem a oblidar-ho. Tot i que hi ha més seguidors i abonats que mai a Fontajau, el club passa un dels seus moments més delicats ja que la suma de desgràcies és difícilment superable. El temporal Glòria ja es va considerar una tragèdia econòmica, perquè les instal·lacions del club van quedar enterrades sota el fang i l’aigua. Just va passar quan la plantilla estava en plena reconstrucció i va coincidir amb el retorn de Marta Xargay i l’arribada d’Abby Bishop, dos fitxatges que haurien d’haver permès impulsar l’equip en la lliga i a Europa malgrat la derrota en la final de la copa. Hi havia, a més, un pla de reconstrucció econòmica en marxa amb el suport dels patrocinadors i les institucions gironines. Tot això ha quedat en stand by per la pandèmia. La configuració de la plantilla 2020/21 ara mateix és una incògnita. Tot està parat.
Publicat a
Notícies
Dimecres,18 setembre 2024