Contra l'enemic estimat, en un setè partit i amb la derrota de fa dos anys encara present en la memòria. De la millor manera imaginada, els Lakers són campions de l'NBA per segona vegada consecutiva, per cinquè cop en onze anys i per setzè en la seva història. Poc importa que en la final els minuts de bon bàsquet hagin anat cars o que l'última batalla hagi estat absolutament òrfena de joc eixerit. Després de 105 partits, l'únic que compta és el triomf i aquest ha acabat del costat de la franquícia californiana, a les mans de Pau Gasol. El jugador català, un cop més, ha estat fidel amb l'èxit que el destí li té perennement reservat. Amb llàgrimes als ulls ja amb els 48 minuts consumits, rebent l'elogi de Kobe Bryant quan aquest era reconegut com el jugador més valuós de la final, la maduresa del pivot de Sant Boi ha tornat a quedar altament demostrada. El talent per jugar a bàsquet no es discuteix i a Pau mai se l'hi ha negat, i els seus 18 rebots i les 4 assistències, sostres de l'equip en el setè partit, són indicatius de la seva intel·ligència, de la seva comprensió del joc i de les circumstàncies del moment. El treball, allò que tanta urticària li feia quan va arribar al primer equip del Barça, és el que el va portar a Los Angeles fa dos anys i mig i el que l'ha enlairat al graó més alt: tres finals i dos títols, al llindar de la perfecció. No és guanyar el més difícil, sinó repetir. I els Lakers, amb un Pau irreprotxable i formant un duet irresistible amb Kobe, ho han aconseguit. «Tenia un sentiment», que diu l'himne de l'Staples, la cançó del moment. I aquest apunta una nova dinastia, la que han començat a forjar els Lakers.