Parlant clar, el mite

Entre tots hem pros­tituït els adjec­tius mític o lle­gen­dari apli­cant-los a per­so­nat­ges que sim­ple­ment han des­ta­cat molt per sobre de la resta en la seva acti­vi­tat, obli­dant que els mites o les lle­gen­des són peces gai­rebé única. Amb Pau Gasol passa el con­trari. Com que encara està en actiu –i en té per anys– no se l'ha adjec­ti­vat en aquest nivell. Però l'empírica i la metafísica ava­len la seva ascensió als altars del bàsquet català. No hi ha cap català –i cos­tarà que hi torni a ser– que hagi gua­nyat dos anells sent tan deter­mi­nant com el pivot de Sant Boi, ni cap català que hagi trans­for­mat un bon equip de l'NBA en un equip campió com Gasol. Això és empíric. I no hi ha cap juga­dor que hagi sus­ci­tat tan­tes reverències de Kobe Bryant –que ha jugat al cos­tat de Sha­qui­lle O'Neal– com el pivot que va dei­xar el Barça l'any 2001. Tanta lloança és pro­ducte dels intan­gi­bles que afe­geix Pau als 19 punts i 9 rebots de mit­jana que acre­dita en nou anys a l'Olimp del bàsquet.

L'únic que reu­neix aquest plec de con­di­ci­ons és Pau Gasol. Tony Parker s'hi acosta. Té tres anells (2003, 2005 i 2007), però en la posició de base no és un juga­dor únic. Toni Kukoc, també ha gua­nyat tres títols amb els Bulls (1996, 1997 i 1998) sent, pro­ba­ble­ment, el sisè home més versàtil de l'NBA moderna (menys de refe­rent inte­rior, jugava en qual­se­vol posició) a les ordres de Phil Jack­son, però quan va ser titu­lar va ser a par­tir de la tem­po­rada següent, ja sense Pip­pen i Rod­man. I Dirk Nowitzki té encara més incidència en els Mave­ricks que Gasol als Lakers –és el juga­dor franquícia–, però no ha pogut gua­nyar cap anell (una final, la del 2006) i des­taca més per la seva estadística que pel joc que genera.

Per sor­tir de la crisi poste­rior a l'extinció del show­time, els Lakers no en van fer prou amb Kobe Bryant. Van neces­si­tar Sha­qui­lle O'Neal i la recepta va fun­ci­o­nar men­tre no hi va haver gelo­sia (títols el 2001, 2002 i 2003). Una altra tra­ves­sia del desert amb tres anys sense superar cap eli­mi­natòria, i Kobe que es planta i diu que si no li por­ten una crossa, se'n va. El febrer del 2008 arriba Pau Gasol i de l'amenaça de Kobe no en queda ni el record. No és estrany que entre l'ame­ricà més lla­ti­nit­zat dels Lakers i el català més uni­ver­sal del bàsquet hi hagi sin­to­nia. Si no, no s'enten­dria que, tot just amb els tro­feus a les mans, el pri­mer agraïment fos per al català. A Cata­lu­nya i en l'NBA, Pau Gasol ja té els galons que només llu­ei­xen les lle­gen­des.