JOAN CREUS
BASE DEL TDK MANRESA (1993-99)
“Allò del TDK ara és impossible”
La llegenda del Nou Congost va lligada al mite ‘Chichi’ Creus, que va liderar un miracle irrepetible en l’esport professional amb un triple que va donar avui fa 25 anys la copa al TDK Manresa; dos anys després arribaria la lliga ACB
COM SI FOS AHIR
Si per alguna cosa s’ha caracteritzat Joan Creus és perquè sempre ha estat en forma. Només així es pot explicar que jugués en l’elit fins als 42 anys. Han passat 25 anys d’aquell títol de la copa i ara, amb la samarreta commemorativa d’aquella gesta, sembla que el temps no hagi passat. Creus continua en forma, ara fent llargues caminades i anant amb bicicleta de muntanya per l’Ametlla del Vallès, el seu oasi de desconnexió.
A un jove d’ara li diria que la copa i l’ACB del TDK Manresa és com si en el futbol la lliga la guanyessin el Valladolid o el Rayo
Abans, quan un jugador canviava molt d’equip era mal vist, semblava que no s’ assentava. Tot al contrari que ara
Joan Creus (Ripollet, 24/11/1956) ha tornat a ser notícia avui perquè és el 25è aniversari de la copa que va aconseguir el TDK Manresa a Múrcia el 1996. Va ser en la pròrroga i gràcies a un triple del Chichi, com el coneix tothom. Ja retirat del món del bàsquet, reviu anècdotes fent un pas enrere en el temps per situar-nos en el bàsquet de llavors. Un mite, qui més partits ha disputat (778) entre l’antiga primera divisió i l’ACB) i una llegenda viva.
Es va retirar el 1999, però quina petjada ha deixat...
Havíem fet diverses temporades a un nivell molt alt, estant en els primers llocs de la lliga. Érem un grup en què ens portàvem molt bé, amb un bon rendiment esportiu i de cop i volta guanyes. Per a un club com el Manresa això va marcar un abans i un després.
Amb la celebració dels 25 anys s’ha tornat a sentir mediàtic?
Les noves tecnologies estan fent que hi hagi més incidència, tot va molt ràpid en la comunicació. És que érem conscients que la vam fer molt grossa amb la copa i després amb l’ACB, però és que han passat 25 anys i mai més ha passat cap cosa que s’hi assembli. Sempre dominen els mateixos.
Per als joves que no ho van viure, com eren aquell TDK i l’ACB?
La diferència de pressupostos era gegant. Érem el tercer pressupost més baix de la lliga. A un jove li diria que és com si en futbol guanyés la lliga el Valladolid o el Rayo quan era a primera. En bàsquet seria un Fuenlabrada. La copa va ser molt bèstia, però l’ACB amb tres play-off amb pista en contra és una cosa impossible de repetir-se.
El tècnic era un tal Salva Maldonado. Ja tenia fusta?
Ell i el Pedro Martínez van marcar un camí. El Salva havia estat jugador de nivell i va posar el seu aspecte tècnic molt important. Tenia 36 anys i mai es va sentir rookie. Venia de ser ajudant del Pedro. Va agafar l’equip amb molta personalitat i va triomfar i va ser l’entrenador de l’any. A hores d’ara és un referent i segur que d’ofertes n’ha tingut però no acceptarà qualsevol cosa.
Abans els jugadors s’identificaven amb els clubs. Això s’ha perdut?
La culpa és de la globalització. En la meva època ens costava molt canviar d’equip, el que intentàvem era estar en un mateix club com més anys millor. Érem molts catalans: Lisard, Peñarroya, Esteller, Capdevila, Singla, el Paco... Ara canvien molt d’equip, la gent està acostumada a anar d’aquí cap allà, el tema econòmic influeix. Abans quan un jugador canviava molt d’equip era mal vist perquè semblava que no s’aconseguia assentar. Tot al contrari que ara, en què la rara avis és qui està molts anys al mateix club.
Es va retirar havent jugat al Ripollet, l’Hospitalet, Granollers, Barça i Manresa. El lloc més lluny, a 47 km de casa seva!
Vaig tenir alguna oferta per marxar però feia pal. T’ho dic seriosament. Ja em va costar marxar de Ripollet, que va pujar a primera B, per anar a l’Hospitalet, i hi havia 18 quilòmetres. Continuava vivint a Ripollet i vaig intentar buscar el Granollers, que pujava per ser més a prop de casa, i això que la distància era mínima.
Deixi’m dir-li que vostè és un símbol de Manresa per sempre.
És curiós perquè vaig estar 14 anys a Granollers i només 6 a Manresa i molta gent es pensa que soc de la capital del Bages. A Granollers havíem acabat tercers, vam fer play-off... però en no guanyar res ningú ho recorda. És la gran diferència.
Al sostre del pavelló hi penja la seva samarreta retirada amb el dorsal 7. I a Granollers no!
És una pena perquè després de tant temps va ser un club històric i nostàlgic, per mi clau. La desaparició va fer que passés de l’ACB a la lliga EBA i es va girar full. La ciutat em va voler fer un reconeixement i l’Ajuntament dona el premi a l’esportivitat, que porta el meu nom. M’hauria fet il·lusió tenir la samarreta al mític pavelló de les Franqueses. Jo i més llegendes que van fer gran el club.
Ningú oblida aquell triple històric, però recorda, en els seus 42 anys jugant, alguna altre tir a l’últim segon que anotés o fallés?
La veritat és que no en recordo cap. Però et confessaré una cosa: el tir més important de la meva carrera no va ser aquell. Va ser en l’últim partit de la lliga que vam guanyar contra el TAU al Nou Congost. I va ser una cistella quan encara faltaven 2 minuts. Era un atac espès, no el solucionàvem, em va arribar la pilota i vaig anotar un tir de dos, i vaig ser conscient en el mateix moment que valia una lliga.
Vostè continua en el bàsquet. Quin lligam hi té, amb el club?
No en soc soci, però en soc accionista. Manresa és una ciutat relativament petita que té la sort de tenir el bàsquet com un punt d’unió. Ha aconseguit que ara hi vagi molta gent d’abans però també molta gent jove s’hi ha enganxat. El Nou Congost és un monument més de la ciutat i això ja ho sap tothom.
Ja no hi ha patrocinadors com ara TDK, Fórum, TAU, Clesa... que donaven nom als clubs.
El de TDK realment encara ara la gent el diu. És increïble. Després de guanyar la lliga va aguantar un any més i va deixar de patrocinar l’equip. Crec que Baxi també és una empresa que pot tenir aquest recorregut, no potser en èxits, perquè ara és complicat, però sí de vinculació molts anys al club.
I tothom es pregunta: com ho fa per mantenir-se tan en forma. Algun llançament a cistella?
No, no. Estic totalment desvinculat del bàsquet. Camino força per ciutat de manera moderada i els caps de setmana, per l’Ametlla del Vallès. Ara faig bicicleta de muntanya.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.