El creixement sostenible del Bàsquet Girona
El club presenta en el “media day” un equip absolutament renovat que encaixa en un projecte a llarg termini
La imatge del Bàsquet Girona és ara el seu equip LEB Or, que s’entrena aquests dies per a la seva segona temporada a la categoria. En el media day, un format molt americà que cada vegada els clubs d’aquí imiten amb més o menys èxit, les cares dels jugadors expressen un sentiments a les antípodes del comiat de fa uns mesos, quan l’equip va acabar amb la sensació de no haver completat la missió per la qual havia estat cridat. El club i Marc Gasol, encara sense aparèixer per Girona aquest estiu, també ho van veure així i la revolució ha estat total –vuit jugadors nous– tot i que el factor econòmic és clau a l’hora de confeccionar una plantilla que per preu encara està lluny dels grans projectes que tenen pressa per tornar o pujar a l’ACB.
Però els diners no son sempre el més important. En aquest sentit és il·lustrador que un jugador com Josep Franch, a la lliga francesa, truqués de forma insistent al seu agent perquè el portés a Fontajau. Ho diu ell mateix. “Si havia de tornar aquest era el projecte que més m’atreia”. Franch és una garantia i al costat d’Albert Sàbat, que admet que l’experiència del curs passat serà de gran ajut, formen un de les millors parelles de bases de la categoria. I el tercer, poca broma, és Pol Molins, un jugador al qual les lesions l’han perseguit però que si supera aquest obstacle té un talent reconegut per fer camí si tot va bé.
El fill pròdig
L’home, molt al seu pesar, que serà observat més en lupa és el fill pròdig Èric Vila, que des del primer dia ja ha rebut el focus mediàtic. Amb un físic privilegiat (2m09) i una formació de jugador exterior en el Barça el seu rendiment és una incògnita per la lesió de la temporada passada i els canvis d’universitat als EUA. En la seva etapa júnior va ser un dels millors europeus de la seva generació (1998), un motiu més pel qual sempre ha generat grans expectatives. Aquests dies té l’oportunitat de xerrar a diari amb un dels seus formadors, Alfred Julbe. Quan entren els homes a entrenar a Fontajau se’n van les dones de l’Uni o a l’inrevés.
Sobre el paper els jugadors cridats a marcar diferències són el letó Kaspars Vecvagars i Karamo Jawara. Del primer només cal fixar-s’hi quan fa una roda de llançaments. Una màquina de l’escola Zalgiris. Marco, que el coneixia de Palència, ja el volia el curs passat però el Lleida va posar-hi més diners. Jawara, que intimida només amb la mirada, va ser un malson en els partits amb el Palma contra els gironins i és un center dur i físic, com els que es porten ara. Jaume Sorolla, un altre producte del planter del Barça, arriba amb l’ambició de fer-se un lloc a la categoria també amb fama de ser una roca sota el cèrcol amb els seus 2m13. Entre els que venen disposats a deixar-s’hi la pell també hi ha el portuguès Gonçalo, que reconeix que va començar a jugar a bàsquet quan tenia 15 anys. Ha hagut de treballar de valent, doncs, per arribar al professionalisme.
A banda de Sàbat també continuen de la temporada passada Sevillano, Cosialls i Schaftenaar. Tots tres coincideixen en què cal millorar les prestacions de l’últim curs i aplaudeixen el retorn de la categoria al format tradicional d’un grup amb 18 equips amb un favorit gairebé únic per a l’ascens directe, l’Estudiantes. Tots, és clar, esperen amb delit també el retorn del públic. Fontajau serà apte per a més de dos mil seguidors a l’inici del curs.
Els fonaments
L’equip de LEB Or és, tot i la seva visibilitat, la punta de l’iceberg del que construeix el club. La fusió amb el CEB Girona permet tenir un filial a la lliga EBA i més d’una vintena d’equips de formació. Ara comença, a més, la primera campanya d’abonaments ambiciosa ja que la pandèmia va impedir el creixement en aquest àmbit la temporada passada.
