Memòries d’un ascens històric
Dos cercles per tancar
El 7 de maig del 1988 Girona va aconseguir ser ciutat ACB quan el Valvi va guanyar el ‘play-off’ d’ascens contra el Cajamadrid
El club va desaparèixer a causa d’uns gestors insensats i la falta de vigilància d’unes institucions que l’avalaven
En l’última dècada ha triomfat el model de sostenibilitat de l’Uni Girona
Fa 34 anys que Girona va pujar al tren de l’ACB. Aquell 7 de maig del 1988 van tremolar els vidres del pavelló de Palau-sacosta, inaugurat vuit anys abans, quan l’alcalde Joaquim Nadal tot just estrenava càrrec. Qui era un nen ara passeja criatures, qui era jove ara és gran o molt gran i la implacable llei de la vida s’ha endut la resta dels que van esclatar amb aquella memorable eliminatòria contra el Cajamadrid que el Valvi va igualar primer (80-83) i va remuntar posteriorment (83-80) després d’haver perdut el primer partit (65-77).
Al cap de 34 anys d’aquella nit inoblidable a Palau en companyia de Sims, Epi, Montes, Pujols, Wright, Álvarez o Guifré Gol, arriba la primera oportunitat del segle a càrrec de Franch, Sàbat, Urtasun, Jawara, Sorolla, Èric Vila o Marc Gasol. Dels 12 jugadors de la plantilla, Urtasun, Sàbat i Gasol eren nens de parvulari aquell 1988. La resta no havien ni nascut.
Aquest cap de setmana es podria reparar i tancar un cercle, el de Girona a l’ACB, un trajecte esquinçat dolorosament el 20 de maig del 2008 en aquell tercer partit de quarts de final a Badalona, l’última aparició de Marc Gasol abans de marxar a l’NBA per ser-ne una estrella. El retorn de Marc Gasol per situar de nou Girona a l’ACB és un altre cercle, concèntric amb l’anterior, que el ja llegendari jugador català també aspira a tancar.
Més de tres dècades fan extemporànies segons quines comparacions. En aquell partit contra el Cajamadrid (83-80) l’entrenador del Valvi només va utilitzar sis jugadors, tres dels quals van actuar 40 minuts. Es jugaven dues parts, el triple estava a 6,25 m i quan se n’anotava algun era festa grossa. Hi ha, però, un element comú entre aquell Valvi i aquest Bàsquet Girona. Totes dues són empreses d’èxit gràcies a la persistència d’una iniciativa amb noms i cognoms, Joaquim Vidal el 1988 i Marc Gasol. En comú tenen la credibilitat que dona fer passes fermes però meditades i l’arrelament social imprescindible perquè aquests projectes no se sentin artificials.
Els 20 anys a l’ACB i els 14 pul·lulant per les categories FEB donen perspectiva a l’anàlisi. Si bé ha quedat enrere el temps que els projectes esportius se sustentaven en el diner públic, tenir la confiança de les institucions s’ha revelat imprescindible. Li va costar obtenir-la al projecte Valvi i la va destruir tota, i per força temps, aquell gegant amb peus de fang de nom Akasvayu.
Aquesta última dècada i mitja també ha servit per fer veure que hi ha més vida que la que havíem conegut. Que Girona es quedaria sense bàsquet d’elit va ser un pronòstic tan apocalíptic com fals. Un any més tard d’aquell cataclisme, l’Uni Girona –nascut el 2005– pujava a la Lliga Femenina i el 2015 guanyava la primera de les dues lligues que té a la vitrina al costat de dues supercopes i una copa. Amb la marca de l’esforç gironí més genuí, el club que també patrocina Joaquim Vidal s’ha fet un lloc entre els millors d’Europa amb unes maneres sostenibles que tot nou projecte esportiu de la ciutat ha de tenir present.
Són nous temps i la suma de recursos i d’idees que resulta del projecte conjunt dels dos grans clubs (Bàsquet Girona i Uni Girona), que comença a caminar en el bàsquet formatiu, pot ser l’impuls definitiu cap a una nova realitat del bàsquet gironí. Tenir Marc Gasol i Laia Palau treballant junts en un projecte esportiu de territori és un actiu tan valuós que Girona l’ha de saber cuidar, ara que la història li ha concedit una segona oportunitat.