l’entrenador
Vam fer florir el bàsquet d’alt nivell a Girona
Jo havia entrenat l’Espanyol però no em van renovar, i a mitjan juliol del 1986 el Valvi va obtenir una plaça a primera B, que s’ampliava. Calia avalar i els cinc primers no van poder, però el Valvi sí. Costava trobar jugadors i els inicis van ser justets, però va venir Sims, vam remuntar i ens vam salvar bé. Potser perquè a Girona el bàsquet no estava tan arrelat, no vaig notar pressió ni crítiques. És més, la gent del club, el senyor Vidal, en Banchilleria, en Faure, en Pomar, en Samper, en Juanhuix i la resta, empenyia l’equip. M’hi vaig sentir molt a gust, eren gent exquisida i formal, cosa poc habitual en l’època.
Per a la temporada 1987/88 vaig demanar reforços: Montes, Epi –que no m’havia fallat mai–, Manolo Álvarez –un guanyador–, Jimmy Wright –que tenia el seu caràcter però amb mi no va topar mai i a la pista feia de tot– i un jove de Badalona, De los Aires. Vam iniciar la temporada disparats, sobretot a casa. Vam arribar al play-off però una derrota ens va aparellar contra el Cajamadrid, un equip de nivell ACB que dirigia Chus Codina. A qui li toqués el Cajamadrid ho tenia molt pelut, i ens va tocar a nosaltres.
Vam perdre el primer partit a casa de dotze. En el segon, a casa seva, ens vam sentir menyspreats perquè sembla que vam ocupar part del temps d’entrenament del seu equip d’handbol. L’endemà vam fer un partit extraordinari i vam forçar el desempat a Girona. Aquell dia, a Palau-sacosta no s’hi cabia. Faltaven segons per acabar i la gent ja es podia reprimir i saltava a la pista. Esteve Fernández cridava per la megafonia que es tornés a la grada, que allò no estava. Però la victòria era nostra.
Vaig estar molt orgullós d’haver pogut portar aquell equip de segona divisió a l’ACB en dos anys, en una ciutat que tampoc tenia tanta tradició de bàsquet.
No sé si em vaig deixar anar, ni si el meu concepte de deixar-se anar concorda amb el de la majoria. Jo sempre he mirat de controlar-me. Mai em van xiular cap tècnica, ni com a entrenador ni com a jugador. Potser aquesta contenció em fa semblar com trist. L’alcalde Nadal deia de mi que semblava un seminarista. I a Mollet, quan vam pujar a la màxima categoria, els jugadors em deien el padre Millán, l’escolapi que va portar el bàsquet aquí.
L’ascens va fer saber a la gent de Girona i voltants que hi havia un equip de bàsquet de primera divisió i que allò era un espectacle que valia la pena de veure, com així va ser. Vaig anar anys després a Fontajau i també estava ple. Vam fer florir el bàsquet d’alt nivell a Girona.
Un dels meus principis era que primer era la meva feina en una caixa d’estalvis i després, el bàsquet. Anava a l’oficina a les vuit del matí i en sortia cap a les quatre de la tarda, menjava amb un embut, preparava l’entrenament, cotxe i cap a Girona. Tornava a casa que era mitjanit passada i l’endemà a les vuit, cap a la feina. Equips com el Valvi, el Mollet o l’Hospitalet em permetien combinar-ho. En Josep Lluís, el meu cunyat, era el secretari tècnic de l’Espanyol i em va voler fitxar després del meu primer any a Girona però jo havia donat la paraula al senyor Vidal que continuaria i vaig dir a en Josep que no la trencaria. Vaig acabar tornant a l’Espanyol just després de l’ascens, i tant de bo que no ho hagués fet, perquè els resultats esportius no van ser bons. Allà es va acabar el meu recorregut pel bàsquet. M’agradava molt, moltíssim, però volia sortir de la pressió, del neguit. Tot i el meu aspecte seriós i controlat, la processó corria per dins. Tenia ofertes per anar a Canàries o Saragossa, però ser professional representava marxar sol o agafar tota la família i marxar, i mai no em va seduir la idea.