el capità
L’ascens que va fer despertar l’esport gironí
El record més impactant que tinc és el d’un pavelló ple de gom a gom, amb un gran caliu de públic i una atmosfera que esperonava l’equip, especialment en els moments clau quan les forces s’esgotaven. El cos deia que estaves al límit i, tot i això, anaves a totes. L’ambient era aclaparador. No ho havia sentit mai d’aquella manera! Vèiem que el partit podia ser nostre perquè anàvem sostenint el marcador a favor i les cares del rival eren de tensió perquè veien que se’ls escapava el partit.
Tot el que va venir després va ser com estar en un núvol, tant sobre el parquet el mateix dia per la resposta efusiva del públic, com en la celebració al balcó de l’ajuntament, i també, a la recepció per part del president al Palau de la Generalitat.
L’ascens era un objectiu que semblava fora de l’abast i que va ser possible a base de treball i esforç, marcant molt bé els objectius i amb els entrenadors Guifré Gol i Àngel Pomar aplicant les tàctiques que es considerava segons cada rival. En aquells temps els jugadors estàvem a la pista 35 o 40 minuts, amb una gran exigència. Avui dia, amb el nivell físic i de contacte que hi ha, és molt difícil jugar tants minuts, s’ha de descansar si es vol anar al cent per cent quan s’està al parquet. Tothom a l’equip tenia el seu rol. La meva feina era molt defensiva i sacrificada, com fan molts jugadors, feina que no surt a les estadístiques. I l’exigència era alta perquè ja en aquella temporada havíem jugat contra equips de l’ACB. Finalment, l’equip va aconseguir el més important, l’ascens a ACB! Personalment, l’únic que em va quedar pendent és poder continuar i disputar la lliga següent.
Aquell ascens va representar el despertar de la realitat de l’esport gironí a un altre nivell. Va mobilitzar la ciutat i es va fer un tomb en matèria d’instal·lacions. Fontajau encara és un pavelló magnífic, gairebé trenta anys després. I, socialment, molta gent que no era de bàsquet s’hi va aficionar amb motiu d’aquella fita. Encara trobo pel carrer gent que recorda, amb il·lusió, la seva experiència en la fase d’ascens i, especialment, les emocions de l’últim partit. I ara tornen a estar enganxats a aquesta oportunitat de recuperar l’ACB. Aquell ascens, amb molt d’esforç i autosuperació, va crear una cultura esportiva per grans i petits, i m’agradaria pensar que vam fer gaudir la gent d’un espectacle de primer nivell. És per aquest motiu que visc amb gran interès la final a quatre, on de nou un equip gironí,el Basquet Girona, liderat per Marc Gasol, pot lluitar de nou per ser a la màxima categoria.